Conócenos

Desfent el nus. Taller quinzenal obert

per

Hola a tothom

Estem entusiasmats amb poder compartir amb vosaltres en aquesta nova entrada la posada en marxa d’un nou projecte. Aquest mes de febrer iniciem l’aventura d’obrir un espai de trobada grupal, on dos dijous al mes ens trobarem per a conèixer-nos una mica millor a nosaltres mateixos i als altres, en un ambient relaxat i tranquil, on el grup serà un suport i una motivació.

La meva intenció és la de crear espai de trobada oberta; un lloc on cadascun decideix lliurement quan acudir i gaudir de la sinergia del grup.

Un lloc on experimentar en un ambient segur aspectes del nostre dia a dia quotidià; de com i de quina manera ens relacionem amb el nostre propi cos, amb les nostres emocions i amb les nostres necessitats.

A través d’exercicis senzills i dinàmiques grupals ens anirem “donant compte” del que fem, percebem, sentim i pensem de nosaltres i dels altres. Utilitzarem la relació amb el grup per a facilitar i potenciar aquesta presa de consciència.

Llegir més

Psicoteràpia Gestàltica Infantil

per

Aidam continua evolucionant com a entitat viva que és. Cada dia que passa ens anem especialitzant més en les activitats que ens omplen i de les que podem donar més de nosaltres mateixos. A part de la psicoterapia tradicional, individual o de parella dirigida a adults; també volem fomentar el nostre signe distintiu: el treball integratiu amb somnis, la psicoteràpia en LSC (Llengua de Signes Catalana) i la teràpia per adolescents i infants.

Avui us proposem un article sobre la psicoterapia infantil.

Portar a un nen a teràpia és una decisió que ens pot costar de prendre. El deixaré en bones mans? Què li faran al meu/meva fill/a? No és massa petit/a?

Amb aquest article intentem apropar-nos a vosaltres, exposant la nostra manera de treballar, com enfoquem la teràpia i vincle amb els petits/es, treball amb el que sempre posem el màxim d’atenció, cura i respecte.

Com sempre, esperem que us agradi.

Habitualment les famílies que es posen en contacte amb nosaltres és perquè són conscients que se’ls escapa alguna cosa en relació amb els seus fills. Les rabietes, l’agressivitat, els insults, la falta de respecte, els plors generalitzats, la desmotivació, el fer-se pipi al llit, les poques ganes de participar i de fer coses, les males notes a l’escola, la introversió, la hiperactivitat i l’excitació serien exemples de consulta.

Llegir més

I ara què… ?

per

Tota persona que inicia un procés terapèutic el fa portada per un motiu diferent. Generalment, ens ha costat bastant prendre aquesta decisió i l’hem anat posposant dia rere dia, intentant convèncer-nos de diferents formes que “no estic tan malament” o que “no tinc temps” o “si jo hi ha hagut amb els meus amics i no ho necessito…” Fins que la sensació de no poder més, que una cosa que ens impedeix avançar i no sabem com continuar es manifesta en tota la seva magnitud i ens obliga a fer aquest pas.

Com la majoria de terapeutes el meu primer contacte amb la teràpia va ser com a pacient.
Tot va començar fa vint anys: em despertava enmig de la nit amb la sensació que m’anava a morir en aquell mateix instant, aterrat, amb la sensació que l’aire no arribava als meus pulmons. Tot el meu ésser s’esforçava a respirar, a tornar a prendre aire (cosa que ocorria gairebé immediatament, encara que a mi em semblés una veritable eternitat).
Després de tres o quatre respiracions profundes em convencia que no m’anava a morir en aquell moment, però l’estat de terror continuava durant uns minuts.
Una mica d’aigua, una visita al lavabo i, gradualment, la respiració tornava a la normalitat i la por disminuïa. Alhora la somnolència tornava a aparèixer i m’avisava que eren les tres o les quatre del matí. Tornava al llit i pensava: “ha d’haver estat un mal somni”. I aquí ho deixava tot.

Llegir més

El màgic món de la fantasia…

per

Qui de vosaltres no ha viscut la següent situació? Us presenten algú que us atrau (és un amic/a d’un amic, el nou cap/a de secció, el nou informàtic/a, el cosí/a del teu veí…), immediatament et descobreixes imaginant tota la història que us coneixeu, us beseu, el bé que el vàveu passar a partir d’ara, què succeirà, on llogareu pis junts… I alguns fins i tot tenim fills o compartim compte bancari amb persones que ni tan sols coneixem!, i a quants de vosaltres us ha passat el xassís de la vostra vida quan als dies següents us enteneu que ja té parella, que està casat/a, que no és de la teva mateixa orientació sexual o que no viu en les teves proximitats?

—A quants de vosaltres us ha passat el rebre una bona notícia a la feina (un simple acudit), heu imaginat com us ho concedien, us heu il·lusionat desenvolupant un nou projecte i com el dureu a terme… i finalment tot resulta ser un bulo, et quedes a quadres i de molt mala llet? Vingui un altre xàfec! I així un darrere l’altre…

Em podria passar hores posant exemples. Tots els hem viscut, cadascú amb el seu estil i la seva manera de fer, amb la seva intensitat i freqüència. Alguns som mestres de la fantasia, d’altres no tant… alguns podem estar gran part del dia fantasiejant encara que amb històries nímies i irrellevants, d’altres potser no ho fan tan sovint encara que la situació imaginada i fantasiejada pugui ser més important i portar-li més dolors de cap, d’altres gairebé no fantasieja i d’altres no fantasieja i gairebé que ni s’adonen que no ho fan. Mil i una possibilitats… com a persones n’hi ha.

A partir d’aquí sorgeixen diverses qüestions al respecte quin és el límit en què una fantasia passa de ser sana a generar malestar?, com afecta en la meva vida el fet de fantasiejar? ¿En quin moment deixo de ser realista i començo a divagar pels meus mons interiors?, com me n’adono?, fantasiejar i imaginar és saludable ¿no?, què passa amb les persones que no fantasiejaven res? I amb les que ho fan contínuament?

Llegir més

Una mica de mi…

per

Els  psicoterapeutes som,  abans de res, persones amb les nostres alegries, pors, anhels i dificultats. És per això que obrim un espai al blog on ens anirem presentant i mostrant a poc a poc. Volem que ens conegueu, que em conegueu; així que aquí us escric una mica de la meva història:

Sovint ens pensem que estem bé i que som plenament conscients del que escollim i desitgem. En el meu procés  de  creixement personal me n’he adonat que la majoria de vegades poc sabia del que em succeïa i poques vegades me’n responsabilitzava. Un exemple del que explico serien certs moments  en que davant d’una situació que m’incomodava i em feia sentir malament  per mi era més fàcil posar-me a cridar a una persona propera, provocar un conflicte i una discussió basada en retrets, que adonar-me’n del que sentia i responsabilitzar-me de comunicar-ho. Protestar i retreure allò que l’altre feia malament tenia més fonament que parar atenció i sentir les meves emocions, sensacions i pensaments.

Llegir més