Responsabilidad

Carinyo… hem de parlar (II)

per

Segona Part: La intervenció terapèutica

I així és com arriba la parella a la sessió: amb una sensació que hi ha un problema greu que no són capaços de resoldre. La teràpia intenta que les parelles trobin solucions als seus problemes dins de la seva particular manera de funcionar, de cap manera imposant la visió o els prejudicis del terapeuta. Com he dit abans són ells els que defineixen el seu model de parella.

La intervenció es planteja des de diversos punts. Primer de tot és important dilucidar si tots dos volen continuar sent parella i quina és la motivació que els mou en venir. Acudir a teràpia de parella no és sinònim d’arreglar res. És possible que durant la teràpia ens adonem que no podem o volem continuar amb el model que teníem fins al moment, o d’adonar-nos que el projecte que iniciem amb l’altra persona no té futur, o ja no ens satisfà o no ho volem continuar o… A vegades la millor manera de continuar és acceptar la ruptura i si aquesta es produeix en teràpia es pot donar l’oportunitat de tancar la relació d’una manera harmoniosa i amorosa. Una ruptura no ha de ser presa com un fracàs.

Llegir més

Carinyo… Hem de parlar

per

Primera part: La parella i el conflicte

Qui no ha escoltat aquesta frase i s’ha posat a tremolar? Jo sí, i l’he escoltat o dit, quan en la meva relació de parella alguna cosa ha estat anant malament durant un temps i un dels dos ha posat de manifest la seva incomoditat o cansament amb una situació.
Unes vegades (la majoria) el tema a tractar seran les qüestions relacionades amb els ajustos normals en tota relació coses tan senzilles com renegociar qui renta la roba o treu el gos a passejar. Altres vegades els temes a tractar seran més importants i poden estar incloses des de l’educació dels fills a la gestió econòmica i, finalment ens trobem davant d’aquelles situacions en què s’ha arribat a un punt tal que la relació ja està seriosament danyada o un dels integrants ja no pot més.

Tots tenim una necessitat de pertinença, d’establir vincles, de sentir-nos part d’alguna cosa que ens aporti seguretat, reconeixement i carinyo. En la majoria de casos, en la nostra societat, la parella és aquest vincle, aquesta relació. La parella, des del meu punt de vista, és el vincle entre dues persones que decideixen tenir un projecte comú en el temps en què hi ha cabuda per a l’amistat, el compromís i el sexe. El contingut i la forma d’aquest vincle és el que ens toca definir a cadascun de nosaltres. És a dir; no hi ha una manera d’entendre la parella, sinó que cada parella decideix com vol que sigui el seu projecte: quant temps volen estar junts, de quina manera i quantes vegades s’han de veure, objectius de la relació, compromisos d’un i altre, límits, motius de ruptura, maneres de relacionar-se amb les famílies de tots dos, si han de tenir descendència… I així podíem estirar la llista fins a gairebé l’infinit.

Llegir més

Posant límits II

per

2ª Part: Mostrant-nos al món

Aquesta setmana volem compartir el segon post dedicat a una cosa sempre complicada en el nostre dia a dia: els límits.

El fet de posar límits tendim a veure’l gairebé sempre des de la perspectiva de la protecció. Els relacionem amb dir que no, amb la possibilitat d’evitar que ens facin mal, que ens envaeixin, que ens agredeixin.

En aquesta ocasió intentarem posar la mirada en el costat oposat. Més que en el benefici immediat que posar un límit ens pot aportar, ens centrarem a mostrar les possibilitats que se’ns obren en posar-los. Quan establim clarament un límit i aquest està basat en una necessitat, ens estem protegint. Si sabem què és el que no volem per a nosaltres, què és el que ens fa mal, ens disgusta, agredeix o avergonyeix; també, fent un petit gir podrem descobrir el que volem per a nosaltres, la qual cosa ens agrada, ens senti bé, ens proporciona plaer, ens alegra o ens produeix tendresa. Vist d’aquesta manera els límits ens posen en contacte amb el que necessitem i ens donen l’oportunitat de demanar, de donar, de rebre i, en última instància, mostrar-nos al món tal com som.

Demanar, donar i rebre mereixen ser tractades amb afecte i extensió, així que en breu cadascuna d’aquestes accions tindrà la seva respectiva entrada en el blog. El d’avui anirà dedicat en “mostrar-se” i el que ens implica.

Què significa això de “mostrar-se”?

Mostrar(ens) és un concepte molt ampli que inclouria qualsevol acció que ens faci interactuar en un entorn amb més persones. Mostrar-nos és saludar al veí, donar la nostra opinió en una conversa de treball o expressar que tenim por. És defensar un ideal o callar quan no volem cridar l’atenció. Fem el que fem ens vam mostrar, fins i tot quan intentem no fer-ho: amagar-nos o intentar passar desapercebuts també és una manera de mostrar-nos en el nostre entorn (de no-mostrar-nos). El sentit que li volem donar aquí és el de deixar que ens vegin de manera real, integral, tal com som, d’una manera que inclogui tant els aspectes amb els quals ens agrada identificar-nos com els que ens resulten incòmodes o desagradables que, no l’oblidem, són part de nosaltres.

Llegir més

M’adono

per

Una de les maneres de definir la teràpia Gestalt és la “teràpia de l’adonar-se’n”. Com a nom està bé, ara bé; adonar-se de què i per a què. Què es persegueix amb una cosa que en principi sembla tan obvi com adonar-se de…

Adonar-nos d’alguna cosa ens dona la possibilitat de reconèixer-ho en la seva justa mesura, de valorar-ho, de saber si ens agrada o no. En teràpia és una valuosíssima eina que ens obre la porta del canvi. Així que hem llançat aquest post per intentar acostar i ampliar aquest concepte; pilar bàsic de la teràpia Gestalt. Com sempre, esperem que us agradi.

En primer lloc, prendre consciència de les nostres sensacions corporals, de les nostres emocions, sentiments i dels nostres pensaments ens permet contactar amb un primer nivell d’adonar-se’n. El simple fet de prendre consciència ja incideix en la persona i la submergeix en el procés de començar a ser observador d’un mateix per poder discernir allò que ens fa mal i allò que ens senti bé. A poc a poc, aquest exercici, que sembla complicat i requereix voluntat i entrega, va resultant més fàcil. Molt sovint utilitzo el símil d’aprendre a conduir. Inicialment, anem atents a tot, amb una atenció amb tensió, pensant els moviments i la marxa que cal posar. Amb la pràctica el conductor va relaxant-se fins al punt de mantenir una atenció més relaxada i automatitzar els moviments. És a dir, aquest primer adonar-se’n ens comença a centrar en nosaltres mateixos, en un continu d’atenció del que faig i com ho faig.

Llegir més

El màgic món de la fantasia…

per

Qui de vosaltres no ha viscut la següent situació? Us presenten algú que us atrau (és un amic/a d’un amic, el nou cap/a de secció, el nou informàtic/a, el cosí/a del teu veí…), immediatament et descobreixes imaginant tota la història que us coneixeu, us beseu, el bé que el vàveu passar a partir d’ara, què succeirà, on llogareu pis junts… I alguns fins i tot tenim fills o compartim compte bancari amb persones que ni tan sols coneixem!, i a quants de vosaltres us ha passat el xassís de la vostra vida quan als dies següents us enteneu que ja té parella, que està casat/a, que no és de la teva mateixa orientació sexual o que no viu en les teves proximitats?

—A quants de vosaltres us ha passat el rebre una bona notícia a la feina (un simple acudit), heu imaginat com us ho concedien, us heu il·lusionat desenvolupant un nou projecte i com el dureu a terme… i finalment tot resulta ser un bulo, et quedes a quadres i de molt mala llet? Vingui un altre xàfec! I així un darrere l’altre…

Em podria passar hores posant exemples. Tots els hem viscut, cadascú amb el seu estil i la seva manera de fer, amb la seva intensitat i freqüència. Alguns som mestres de la fantasia, d’altres no tant… alguns podem estar gran part del dia fantasiejant encara que amb històries nímies i irrellevants, d’altres potser no ho fan tan sovint encara que la situació imaginada i fantasiejada pugui ser més important i portar-li més dolors de cap, d’altres gairebé no fantasieja i d’altres no fantasieja i gairebé que ni s’adonen que no ho fan. Mil i una possibilitats… com a persones n’hi ha.

A partir d’aquí sorgeixen diverses qüestions al respecte quin és el límit en què una fantasia passa de ser sana a generar malestar?, com afecta en la meva vida el fet de fantasiejar? ¿En quin moment deixo de ser realista i començo a divagar pels meus mons interiors?, com me n’adono?, fantasiejar i imaginar és saludable ¿no?, què passa amb les persones que no fantasiejaven res? I amb les que ho fan contínuament?

Llegir més

Acceptant el que som

per

Aquesta és la tercera i (i última, per ara) publicació sobre aspectes bàsics de la teoria de la Teràpia Gestalt. Aquesta vegada expliquem breument com treballem i intruïm un element que ens diferencia de la majoria de psicoteràpies i en especial de la psicologia clínica: l’actitud que manté el terapeuta. Com sempre, esperem que us agradi

A grans trets la manera de treballar seria la següent:

–Contactar amb l’aquí i ara“. Adonar-nos de què fem, sentim i pensem amb relació a les situacions que ens produeixen patiment. Sembla una cosa d’allò més senzilla i, tanmateix, moltes vegades no ho és. En moltes ocasions ens costa assumir que estem enfadats amb algú o creiem que fent o sentint alguna cosa anem a trencar el nostre autoconcepte.

És en aquestes ocasions que sorgeix aquest pensament de “jo no soc així”.

–Treballar amb les parts “amagades” de la nostra personalitat. Amb aquesta “ombra” que ens empenyem a ocultar-nos a nosaltres i als altres i que, tanmateix, forma part intrínseca de nosaltres mateixos, i que en ella mateixa amaga el potencial per a un desenvolupament total de la persona. Més enllà del que ens agradaria ser, del creiem que hauríem de ser i del que els altres esperen que siguem, nosaltres som el que som. La funció de la teràpia Gestalt és ajudar a desenvolupar el potencial de cadascú, traient a la llum el tresor de la individualitat que portem dins.

Llegir més

Una mica de mi…

per

Els  psicoterapeutes som,  abans de res, persones amb les nostres alegries, pors, anhels i dificultats. És per això que obrim un espai al blog on ens anirem presentant i mostrant a poc a poc. Volem que ens conegueu, que em conegueu; així que aquí us escric una mica de la meva història:

Sovint ens pensem que estem bé i que som plenament conscients del que escollim i desitgem. En el meu procés  de  creixement personal me n’he adonat que la majoria de vegades poc sabia del que em succeïa i poques vegades me’n responsabilitzava. Un exemple del que explico serien certs moments  en que davant d’una situació que m’incomodava i em feia sentir malament  per mi era més fàcil posar-me a cridar a una persona propera, provocar un conflicte i una discussió basada en retrets, que adonar-me’n del que sentia i responsabilitzar-me de comunicar-ho. Protestar i retreure allò que l’altre feia malament tenia més fonament que parar atenció i sentir les meves emocions, sensacions i pensaments.

Llegir més

Gestalt? Què és això?

per

La majoria de terapeutes que treballem a Aidam ens considerem “gestàltics”, és a dir, la base del nostre treball és la Teràpia Gestalt. Davant d’aquesta afirmació la majoria de la gent que conec em respon coses com: ¿això és nou no?, ¿això ja no es fa servir, no? O: ¿Treballeu amb coixins, no? O la més habitual: Aaaahhh… (que significa: no tinc idea que m’estàs parlant)

Com que la nostra principal voluntat és donar a conèixer la Teràpia Gestalt, vam anar pujant una sèrie d’articles que intentaran explicar què és i com treballem. Esperem que us agradin

El terme Gestalt prové de l’alemany i admet diverses traduccions possibles entre elles forma, estructura o creació.

Llegir més