conciencia

M’adono

per

Una de les maneres de definir la teràpia Gestalt és la “teràpia de l’adonar-se’n”. Com a nom està bé, ara bé; adonar-se de què i per a què. Què es persegueix amb una cosa que en principi sembla tan obvi com adonar-se de…

Adonar-nos d’alguna cosa ens dona la possibilitat de reconèixer-ho en la seva justa mesura, de valorar-ho, de saber si ens agrada o no. En teràpia és una valuosíssima eina que ens obre la porta del canvi. Així que hem llançat aquest post per intentar acostar i ampliar aquest concepte; pilar bàsic de la teràpia Gestalt. Com sempre, esperem que us agradi.

En primer lloc, prendre consciència de les nostres sensacions corporals, de les nostres emocions, sentiments i dels nostres pensaments ens permet contactar amb un primer nivell d’adonar-se’n. El simple fet de prendre consciència ja incideix en la persona i la submergeix en el procés de començar a ser observador d’un mateix per poder discernir allò que ens fa mal i allò que ens senti bé. A poc a poc, aquest exercici, que sembla complicat i requereix voluntat i entrega, va resultant més fàcil. Molt sovint utilitzo el símil d’aprendre a conduir. Inicialment, anem atents a tot, amb una atenció amb tensió, pensant els moviments i la marxa que cal posar. Amb la pràctica el conductor va relaxant-se fins al punt de mantenir una atenció més relaxada i automatitzar els moviments. És a dir, aquest primer adonar-se’n ens comença a centrar en nosaltres mateixos, en un continu d’atenció del que faig i com ho faig.

Llegir més

L’estrès, un pes de la societat!

per

L’actual situació econòmica, la incertesa sobre les retallades, la pujada d’impostos i el clima de por que ens rodeja són aspectes que poden produïr-nos un augment de l’estrés. Si a tot això li afegim les relacions interpersonals com la familia, la parella, la feina, les amistats podem afirmar que patir estrés està a l’ordre del dia!

A nivel orgànic sabem que l’estrés afecta directament al Sistema Nerviós Autònom (SNA), i especialment al Sistema Nerviós Simpàtic, el qual és el responsable de donar resposta davant d’una situació perillosa o en la qual ens sentim amenaçats.

Aquesta resposta es dóna gràcies a la secreció d’adrenalina. Una persona exposada a un continu estat d’estrés genera un augment de la secreció d’adrenalina i altres hormones les quals influeixen sobre l’hipotàlem, el qual és responsable de segregar cortisol.  Nivells elevats de cortisol a la llarga ens poden dur, entre d’altres coses, a una disminució de l’acció del nostre sistema inmunitari i que això afavoreixi l’aparició d’algunes malalties.

Partint d’aquesta base, sabem que l’estrés de forma continuada afecta a l’organisme, ara bé, quin efecte té sobre els estats emocionals?

Algunes característiques són l’esgotament,  el cansanci,  la irritabilitat, la dificultat per conciliar el son, l’insomni, la sensació d’estar vulnerable i més susceptible als estímuls que ens rodegen. A vegades ens és molt difícil posar paraules a la vivència de l’estrés. Són sensacions que ens pesen, ens agobien, ens generen malestar i una sensació continua de pressió. És important que davant d’aquesta vivència ens donem un espai per parar a escoltar què és el que ens succeeix, que és el que sentim. Un espai per adonar-nos de les sensacions que sentim al cos i dels estats emocionals que d’aquestes en deriven. Una de les característiques de patir estrés és la sensació de confusió i la dificultat de poder definir que és el que ens passa. Posar nom a “això” que ens passa ens permet prendre consciència del que estem vivint i, des d’aquesta consciència probablement resoldrem el nostre conflicte de manera més efectiva i assertiva.

Llegir més

Què és això que sento? Identificant l’emoció

per

Som éssers humans, som éssers emocionals. En els últims anys s’està canviant la concepció que davant de tot érem “racionals”, per arribar a una idea totalment oposada. El racional ocupa al voltant d’un 10% de la nostra activitat. La resta són processos que escapen en gran part al nostre control: automatismes, aprenentatges, sensacions, emocions…

Si prenem les emocions com a processos bioquímics, literalment estem banyats en emocions.
Pel nostre interior circula una sopa emocional constituïda per impulsos elèctrics, neurotransmissors, hormones…
L’emoció no és una cosa que passi en certs moments de la nostra vida, una cosa aïllada sense connexió. Al contrari, l’emoció és un continu que va variant de forma i intensitat. Sempre, en tot moment existeix en nosaltres una (o més d’una) emoció. Cada acció, sensació o pensament té associada una emoció, així que, per molt que vulguem (o creiem que ho podem fer) no podem només pensar o actuar. La nostra vida és un continu format per percepció – sensació – emoció – acció – pensament i les relacions que es produeixen entre els anteriors. Mirat així, les possibilitats llavors es tornen infinites.

Llegir més

El màgic món de la fantasia…

per

Qui de vosaltres no ha viscut la següent situació? Us presenten algú que us atrau (és un amic/a d’un amic, el nou cap/a de secció, el nou informàtic/a, el cosí/a del teu veí…), immediatament et descobreixes imaginant tota la història que us coneixeu, us beseu, el bé que el vàveu passar a partir d’ara, què succeirà, on llogareu pis junts… I alguns fins i tot tenim fills o compartim compte bancari amb persones que ni tan sols coneixem!, i a quants de vosaltres us ha passat el xassís de la vostra vida quan als dies següents us enteneu que ja té parella, que està casat/a, que no és de la teva mateixa orientació sexual o que no viu en les teves proximitats?

—A quants de vosaltres us ha passat el rebre una bona notícia a la feina (un simple acudit), heu imaginat com us ho concedien, us heu il·lusionat desenvolupant un nou projecte i com el dureu a terme… i finalment tot resulta ser un bulo, et quedes a quadres i de molt mala llet? Vingui un altre xàfec! I així un darrere l’altre…

Em podria passar hores posant exemples. Tots els hem viscut, cadascú amb el seu estil i la seva manera de fer, amb la seva intensitat i freqüència. Alguns som mestres de la fantasia, d’altres no tant… alguns podem estar gran part del dia fantasiejant encara que amb històries nímies i irrellevants, d’altres potser no ho fan tan sovint encara que la situació imaginada i fantasiejada pugui ser més important i portar-li més dolors de cap, d’altres gairebé no fantasieja i d’altres no fantasieja i gairebé que ni s’adonen que no ho fan. Mil i una possibilitats… com a persones n’hi ha.

A partir d’aquí sorgeixen diverses qüestions al respecte quin és el límit en què una fantasia passa de ser sana a generar malestar?, com afecta en la meva vida el fet de fantasiejar? ¿En quin moment deixo de ser realista i començo a divagar pels meus mons interiors?, com me n’adono?, fantasiejar i imaginar és saludable ¿no?, què passa amb les persones que no fantasiejaven res? I amb les que ho fan contínuament?

Llegir més