Emociones

No vull viure així!

per

En consulta és habitual trobar-se amb persones que estan transitant un moment vital en el qual es plantegen si volen continuar vivint o no, o que reflexionen sobre el fet de no voler continuar vivint com fins ara.

Alguna vegada t’has sentit cansat de viure mort? Sense ganes de seguir?

Sense veure la sortida? Confós? Sense ànim, sense ganes, sense un sentit que et faci de motor?

És habitual que en algun moment de la vida les persones topem amb alguna crisi existencial. Les coses no van com ens agradaria o com havíem imaginat amb anterioritat. En les relacions amb els altres sorgeixen obstacles, pors, inseguretats, que es colen inconscientment en la manera d’estar en contacte amb l’altre, amb els altres. Moment en el qual apareixen dubtes, confusió, reflexions sobre com està la nostra vida, quin sentit té i on la persona s’enfronta als seus plantejaments i a una anàlisi de com de perdut està. Treball, família, parella, fills, aspectes personals que d’alguna manera et posen davant preguntes existencials que no sabem abordar. Tot això porta insatisfacció i frustració i, en algunes persones, la forma extrema de sentir-la és connectar amb les ganes de morir i desaparèixer. Són habituals en consulta comentaris com “Total perquè! Dubto que afecti molt si me’n vaig!”

Llegir més

Sobre la por

per

Des del moment que som llançats i llançades a l’aventura de la vida, camina al costat del nostre costat un company inseparable que, de tan acostumats que estem a la seva presència, fins oblidem que és aquí. Naixem, creixem, evolucionem, ens relacionem i morim al costat d’aquest acompanyant fidel; la por.

I, clar, com tot companyia, és de summa importància com ens relacionem amb ella. Quina relació establim amb aquesta emoció: Ens deixem aconsellar per ella? L’evitem? La ignorem? La portem com una pesada càrrega? L’ocultem als altres? Ens vam avergonyir d’ella? La neguem? Ens paralitza? Ens limita?

La por és una de les quatre emocions bàsiques juntament amb l’alegria, tristesa i la ràbia.. La seva funció principal és la d’avisar-nos de situació que comporta un risc per a la nostra integritat. Que tinguem en compte que podem sofrir danys. Aquesta és la seva funció biològica; la de mostrar-nos el perill i donar-nos la possibilitat d’escapar, atacar o defensar-nos. Per tant, la por té una funció adaptativa, de protecció de l’individu i de l’espècie. Valorem el perill i reaccionem en funció del que és millor per a la nostra supervivència.

Llegir més

Posant límits II

per

2ª Part: Mostrant-nos al món

Aquesta setmana volem compartir el segon post dedicat a una cosa sempre complicada en el nostre dia a dia: els límits.

El fet de posar límits tendim a veure’l gairebé sempre des de la perspectiva de la protecció. Els relacionem amb dir que no, amb la possibilitat d’evitar que ens facin mal, que ens envaeixin, que ens agredeixin.

En aquesta ocasió intentarem posar la mirada en el costat oposat. Més que en el benefici immediat que posar un límit ens pot aportar, ens centrarem a mostrar les possibilitats que se’ns obren en posar-los. Quan establim clarament un límit i aquest està basat en una necessitat, ens estem protegint. Si sabem què és el que no volem per a nosaltres, què és el que ens fa mal, ens disgusta, agredeix o avergonyeix; també, fent un petit gir podrem descobrir el que volem per a nosaltres, la qual cosa ens agrada, ens senti bé, ens proporciona plaer, ens alegra o ens produeix tendresa. Vist d’aquesta manera els límits ens posen en contacte amb el que necessitem i ens donen l’oportunitat de demanar, de donar, de rebre i, en última instància, mostrar-nos al món tal com som.

Demanar, donar i rebre mereixen ser tractades amb afecte i extensió, així que en breu cadascuna d’aquestes accions tindrà la seva respectiva entrada en el blog. El d’avui anirà dedicat en “mostrar-se” i el que ens implica.

Què significa això de “mostrar-se”?

Mostrar(ens) és un concepte molt ampli que inclouria qualsevol acció que ens faci interactuar en un entorn amb més persones. Mostrar-nos és saludar al veí, donar la nostra opinió en una conversa de treball o expressar que tenim por. És defensar un ideal o callar quan no volem cridar l’atenció. Fem el que fem ens vam mostrar, fins i tot quan intentem no fer-ho: amagar-nos o intentar passar desapercebuts també és una manera de mostrar-nos en el nostre entorn (de no-mostrar-nos). El sentit que li volem donar aquí és el de deixar que ens vegin de manera real, integral, tal com som, d’una manera que inclogui tant els aspectes amb els quals ens agrada identificar-nos com els que ens resulten incòmodes o desagradables que, no l’oblidem, són part de nosaltres.

Llegir més

Posant límits I

per

1ª Part : El respecte a la pròpia necessitat.

Un límit és una línia real o imaginària que separa dues coses, una frontera, un topall. Així ho podem definir en el material (una tanca, una frontera, un senyal de perill) i també en el camp emocional i relacional.

El tema de posar límits és més complex del que en inici sembla. “No és tan complicat, només cal dir que no o dir n’hi ha prou”. Doncs no, no és tan fàcil. En el complicat món de les relacions, establir límits ens confronta amb nosaltres mateixos i amb els altres. Si no escoltem la pròpia necessitat de vegades ens passem posant-los, o els posem molt lluny (amb la qual cosa ens aïllem) o són massa rígids, o no els deixem clars i amb això provoquem confusió o directament no els posem o… Si ens relacionem constantment estem posant, treient, canviant i movent límits en nosaltres mateixos i amb qui ens relacionem.

Els primers límits se’ns comencen a posar en la més tendra infància quan se’ns diu “no”. Quan els nostres pares o educadors ens posen un límit i no ens permeten fer alguna cosa (a part de fotre’ns enormement) estan formant la nostra personalitat. Quan al nen se li posa un límit s’estableixen les bases perquè entengui que ell no és omnipotent, que no ho és tot ni el pot tenir o fer tot. En posar un límit al nen, la persona que li ho posa li està dient “jo també existeixo”, és a dir, hi ha més coses a part de tu. En l’educació d’un fill posar límits pot significar en un acte d’amor i cura (que la gran majoria de vegades requereix d’aplom, perseverança i resistència als més que probables laments o lloros del petit), ja que es van assentant les bases perquè el nen pugui sostenir la frustració. Els límits són una guia on el nen se sustenta i, amb ells, se li està ensenyant a “veure a l’altre” i a través d’això desenvolupar l’empatia. Però aquest no serà un post sobre la importància dels límits en la infància, sinó que vol tractar de com ens afecta els adults.

Llegir més

Sobre la Vulnerabilitat

per

Vulnerable. (Del lat. vulnerabĭlis).

1.   adj. Que pot ser ferit o rebre lesió, físicament o moralment.

I arriba el dia en què en una sessió de teràpia sorgeix el tema de la vulnerabilitat i com ens relacionem amb ella, què ens desperta, quin significat adquireix per a nosaltres.

En molts casos (i gairebé sempre per part del sector masculí) la resposta és una cara d’ensurt o disgust. I immediatament contestem que ens sembla, com a poc, desagradable, que ens assumeixi, que ens disgusta tenir-la, encara que sigui inevitable o, en alguns casos, que no tenim d’això.

Ens sona a debilitat, fragilitat. És un estat que immediatament ens contacta amb la por; sobretot als que posseïm caràcters controladors o orientats a l’acció.

En la nostra societat estem educats en la protecció de la nostra individualitat. El món és agressiu i hostil; així doncs, obrir-nos emocionalment als altres ens enfronta a la possibilitat que ens facin mal i de moure’ns en un espai incòmode on no podem controlar el que ocorrerà.

La possibilitat de reconèixer quines circumstàncies o situacions ens fan vulnerables també ens enfronta a la idea de fracàs en què anem (m’incloc) per la vida de “Juan Palomo”; els de “jo puc amb tot”. En aquest cas, acceptar que som vulnerables ens enfronta a l’altri que “potser” necessitem ajuda dels altres, que no som tan independents com ens creiem, tan forts o invulnerables com ens agradaria ser.

Llegir més