Caminando en Gestalt

No vull viure així!

per

En consulta és habitual trobar-se amb persones que estan transitant un moment vital en el qual es plantegen si volen continuar vivint o no, o que reflexionen sobre el fet de no voler continuar vivint com fins ara.

Alguna vegada t’has sentit cansat de viure mort? Sense ganes de seguir?

Sense veure la sortida? Confós? Sense ànim, sense ganes, sense un sentit que et faci de motor?

És habitual que en algun moment de la vida les persones topem amb alguna crisi existencial. Les coses no van com ens agradaria o com havíem imaginat amb anterioritat. En les relacions amb els altres sorgeixen obstacles, pors, inseguretats, que es colen inconscientment en la manera d’estar en contacte amb l’altre, amb els altres. Moment en el qual apareixen dubtes, confusió, reflexions sobre com està la nostra vida, quin sentit té i on la persona s’enfronta als seus plantejaments i a una anàlisi de com de perdut està. Treball, família, parella, fills, aspectes personals que d’alguna manera et posen davant preguntes existencials que no sabem abordar. Tot això porta insatisfacció i frustració i, en algunes persones, la forma extrema de sentir-la és connectar amb les ganes de morir i desaparèixer. Són habituals en consulta comentaris com “Total perquè! Dubto que afecti molt si me’n vaig!”

Llegir més

Desfent el nus. Taller quinzenal obert

per

Hola a tothom

Estem entusiasmats amb poder compartir amb vosaltres en aquesta nova entrada la posada en marxa d’un nou projecte. Aquest mes de febrer iniciem l’aventura d’obrir un espai de trobada grupal, on dos dijous al mes ens trobarem per a conèixer-nos una mica millor a nosaltres mateixos i als altres, en un ambient relaxat i tranquil, on el grup serà un suport i una motivació.

La meva intenció és la de crear espai de trobada oberta; un lloc on cadascun decideix lliurement quan acudir i gaudir de la sinergia del grup.

Un lloc on experimentar en un ambient segur aspectes del nostre dia a dia quotidià; de com i de quina manera ens relacionem amb el nostre propi cos, amb les nostres emocions i amb les nostres necessitats.

A través d’exercicis senzills i dinàmiques grupals ens anirem “donant compte” del que fem, percebem, sentim i pensem de nosaltres i dels altres. Utilitzarem la relació amb el grup per a facilitar i potenciar aquesta presa de consciència.

Llegir més

Posant límits II

per

2ª Part: Mostrant-nos al món

Aquesta setmana volem compartir el segon post dedicat a una cosa sempre complicada en el nostre dia a dia: els límits.

El fet de posar límits tendim a veure’l gairebé sempre des de la perspectiva de la protecció. Els relacionem amb dir que no, amb la possibilitat d’evitar que ens facin mal, que ens envaeixin, que ens agredeixin.

En aquesta ocasió intentarem posar la mirada en el costat oposat. Més que en el benefici immediat que posar un límit ens pot aportar, ens centrarem a mostrar les possibilitats que se’ns obren en posar-los. Quan establim clarament un límit i aquest està basat en una necessitat, ens estem protegint. Si sabem què és el que no volem per a nosaltres, què és el que ens fa mal, ens disgusta, agredeix o avergonyeix; també, fent un petit gir podrem descobrir el que volem per a nosaltres, la qual cosa ens agrada, ens senti bé, ens proporciona plaer, ens alegra o ens produeix tendresa. Vist d’aquesta manera els límits ens posen en contacte amb el que necessitem i ens donen l’oportunitat de demanar, de donar, de rebre i, en última instància, mostrar-nos al món tal com som.

Demanar, donar i rebre mereixen ser tractades amb afecte i extensió, així que en breu cadascuna d’aquestes accions tindrà la seva respectiva entrada en el blog. El d’avui anirà dedicat en “mostrar-se” i el que ens implica.

Què significa això de “mostrar-se”?

Mostrar(ens) és un concepte molt ampli que inclouria qualsevol acció que ens faci interactuar en un entorn amb més persones. Mostrar-nos és saludar al veí, donar la nostra opinió en una conversa de treball o expressar que tenim por. És defensar un ideal o callar quan no volem cridar l’atenció. Fem el que fem ens vam mostrar, fins i tot quan intentem no fer-ho: amagar-nos o intentar passar desapercebuts també és una manera de mostrar-nos en el nostre entorn (de no-mostrar-nos). El sentit que li volem donar aquí és el de deixar que ens vegin de manera real, integral, tal com som, d’una manera que inclogui tant els aspectes amb els quals ens agrada identificar-nos com els que ens resulten incòmodes o desagradables que, no l’oblidem, són part de nosaltres.

Llegir més

Posant límits I

per

1ª Part : El respecte a la pròpia necessitat.

Un límit és una línia real o imaginària que separa dues coses, una frontera, un topall. Així ho podem definir en el material (una tanca, una frontera, un senyal de perill) i també en el camp emocional i relacional.

El tema de posar límits és més complex del que en inici sembla. “No és tan complicat, només cal dir que no o dir n’hi ha prou”. Doncs no, no és tan fàcil. En el complicat món de les relacions, establir límits ens confronta amb nosaltres mateixos i amb els altres. Si no escoltem la pròpia necessitat de vegades ens passem posant-los, o els posem molt lluny (amb la qual cosa ens aïllem) o són massa rígids, o no els deixem clars i amb això provoquem confusió o directament no els posem o… Si ens relacionem constantment estem posant, treient, canviant i movent límits en nosaltres mateixos i amb qui ens relacionem.

Els primers límits se’ns comencen a posar en la més tendra infància quan se’ns diu “no”. Quan els nostres pares o educadors ens posen un límit i no ens permeten fer alguna cosa (a part de fotre’ns enormement) estan formant la nostra personalitat. Quan al nen se li posa un límit s’estableixen les bases perquè entengui que ell no és omnipotent, que no ho és tot ni el pot tenir o fer tot. En posar un límit al nen, la persona que li ho posa li està dient “jo també existeixo”, és a dir, hi ha més coses a part de tu. En l’educació d’un fill posar límits pot significar en un acte d’amor i cura (que la gran majoria de vegades requereix d’aplom, perseverança i resistència als més que probables laments o lloros del petit), ja que es van assentant les bases perquè el nen pugui sostenir la frustració. Els límits són una guia on el nen se sustenta i, amb ells, se li està ensenyant a “veure a l’altre” i a través d’això desenvolupar l’empatia. Però aquest no serà un post sobre la importància dels límits en la infància, sinó que vol tractar de com ens afecta els adults.

Llegir més

M’adono

per

Una de les maneres de definir la teràpia Gestalt és la “teràpia de l’adonar-se’n”. Com a nom està bé, ara bé; adonar-se de què i per a què. Què es persegueix amb una cosa que en principi sembla tan obvi com adonar-se de…

Adonar-nos d’alguna cosa ens dona la possibilitat de reconèixer-ho en la seva justa mesura, de valorar-ho, de saber si ens agrada o no. En teràpia és una valuosíssima eina que ens obre la porta del canvi. Així que hem llançat aquest post per intentar acostar i ampliar aquest concepte; pilar bàsic de la teràpia Gestalt. Com sempre, esperem que us agradi.

En primer lloc, prendre consciència de les nostres sensacions corporals, de les nostres emocions, sentiments i dels nostres pensaments ens permet contactar amb un primer nivell d’adonar-se’n. El simple fet de prendre consciència ja incideix en la persona i la submergeix en el procés de començar a ser observador d’un mateix per poder discernir allò que ens fa mal i allò que ens senti bé. A poc a poc, aquest exercici, que sembla complicat i requereix voluntat i entrega, va resultant més fàcil. Molt sovint utilitzo el símil d’aprendre a conduir. Inicialment, anem atents a tot, amb una atenció amb tensió, pensant els moviments i la marxa que cal posar. Amb la pràctica el conductor va relaxant-se fins al punt de mantenir una atenció més relaxada i automatitzar els moviments. És a dir, aquest primer adonar-se’n ens comença a centrar en nosaltres mateixos, en un continu d’atenció del que faig i com ho faig.

Llegir més

Sobre la Vulnerabilitat

per

Vulnerable. (Del lat. vulnerabĭlis).

1.   adj. Que pot ser ferit o rebre lesió, físicament o moralment.

I arriba el dia en què en una sessió de teràpia sorgeix el tema de la vulnerabilitat i com ens relacionem amb ella, què ens desperta, quin significat adquireix per a nosaltres.

En molts casos (i gairebé sempre per part del sector masculí) la resposta és una cara d’ensurt o disgust. I immediatament contestem que ens sembla, com a poc, desagradable, que ens assumeixi, que ens disgusta tenir-la, encara que sigui inevitable o, en alguns casos, que no tenim d’això.

Ens sona a debilitat, fragilitat. És un estat que immediatament ens contacta amb la por; sobretot als que posseïm caràcters controladors o orientats a l’acció.

En la nostra societat estem educats en la protecció de la nostra individualitat. El món és agressiu i hostil; així doncs, obrir-nos emocionalment als altres ens enfronta a la possibilitat que ens facin mal i de moure’ns en un espai incòmode on no podem controlar el que ocorrerà.

La possibilitat de reconèixer quines circumstàncies o situacions ens fan vulnerables també ens enfronta a la idea de fracàs en què anem (m’incloc) per la vida de “Juan Palomo”; els de “jo puc amb tot”. En aquest cas, acceptar que som vulnerables ens enfronta a l’altri que “potser” necessitem ajuda dels altres, que no som tan independents com ens creiem, tan forts o invulnerables com ens agradaria ser.

Llegir més

Què és això que sento? Identificant l’emoció

per

Som éssers humans, som éssers emocionals. En els últims anys s’està canviant la concepció que davant de tot érem “racionals”, per arribar a una idea totalment oposada. El racional ocupa al voltant d’un 10% de la nostra activitat. La resta són processos que escapen en gran part al nostre control: automatismes, aprenentatges, sensacions, emocions…

Si prenem les emocions com a processos bioquímics, literalment estem banyats en emocions.
Pel nostre interior circula una sopa emocional constituïda per impulsos elèctrics, neurotransmissors, hormones…
L’emoció no és una cosa que passi en certs moments de la nostra vida, una cosa aïllada sense connexió. Al contrari, l’emoció és un continu que va variant de forma i intensitat. Sempre, en tot moment existeix en nosaltres una (o més d’una) emoció. Cada acció, sensació o pensament té associada una emoció, així que, per molt que vulguem (o creiem que ho podem fer) no podem només pensar o actuar. La nostra vida és un continu format per percepció – sensació – emoció – acció – pensament i les relacions que es produeixen entre els anteriors. Mirat així, les possibilitats llavors es tornen infinites.

Llegir més

El culpador i el culpat

per

Hola a tots. Aquesta setmana comptem amb la presència de Joan Montero, col·laborador d’Aidam, el qual estarà impartint al nostre centre un curs sobre iniciació a l’Eneagrama els dies 8, 9 i 10 de juny.

Volem compartir amb vosaltres un article de Joan publicat al seu blog sobre un recurs de què tots disposem per dificultar-nos la nostra vida: La culpa. Esperem que us agradi
Sovint solem culpabilitzar-nos de pensaments o accions i en realitat no ens plantegem d’on prové aquesta culpa. És bo plantejar-se en alguna ocasió: ¿la culpa és meva?

Segons N. Levy quan un diu “em sento culpable“, en realitat està nomenant una part de la seva realitat psicològica, amb una meitat del que està ocorrent en aquell moment… el culpat. L’altra meitat és la que no se sol percebre, és la veu del culpador que és justament el que fa que un se senti culpable.

“La culpa depèn de la relació dels dos aspectes interns i el rol que exerceixin en la relació: el culpador i el culpat”.

Llegir més

Deixant anar pressió

per

Un gran percentatge de les malalties que patim té a veure amb l’estrès. Aquest estrès del qual tant es parla no és més que la forma de respondre a les agressions del nostre sistema nerviós, més exactament del sistema nerviós autònom, encarregat de les funcions no conscients (taxa cardíaca, dilatació pulmonar, digestió, contracció arterial…)

El sistema nerviós autònom es divideix funcionalment en sistema simpàtic i sistema parasimpàtic.
El simpàtic prepara el cos per a activitats que requereixen despesa d’energia. És el que s’activa en situacions d’estrès. Originalment, va unit a les situacions més bàsiques de supervivència: defensa, atac, fugida i, per tant, molt unit a les situacions que produeixen estrès. El sistema parasimpàtic, per contra, redueix l’activació provocada pel simpàtic i està relacionat amb l’acumulació d’energia, la recuperació i la regeneració de l’organisme.
Tots dos són antagònics, és a dir, no poden activar-se alhora.
Si un està activat, l’altre estarà desactivat.

Llegir més

I ara què… ?

per

Tota persona que inicia un procés terapèutic el fa portada per un motiu diferent. Generalment, ens ha costat bastant prendre aquesta decisió i l’hem anat posposant dia rere dia, intentant convèncer-nos de diferents formes que “no estic tan malament” o que “no tinc temps” o “si jo hi ha hagut amb els meus amics i no ho necessito…” Fins que la sensació de no poder més, que una cosa que ens impedeix avançar i no sabem com continuar es manifesta en tota la seva magnitud i ens obliga a fer aquest pas.

Com la majoria de terapeutes el meu primer contacte amb la teràpia va ser com a pacient.
Tot va començar fa vint anys: em despertava enmig de la nit amb la sensació que m’anava a morir en aquell mateix instant, aterrat, amb la sensació que l’aire no arribava als meus pulmons. Tot el meu ésser s’esforçava a respirar, a tornar a prendre aire (cosa que ocorria gairebé immediatament, encara que a mi em semblés una veritable eternitat).
Després de tres o quatre respiracions profundes em convencia que no m’anava a morir en aquell moment, però l’estat de terror continuava durant uns minuts.
Una mica d’aigua, una visita al lavabo i, gradualment, la respiració tornava a la normalitat i la por disminuïa. Alhora la somnolència tornava a aparèixer i m’avisava que eren les tres o les quatre del matí. Tornava al llit i pensava: “ha d’haver estat un mal somni”. I aquí ho deixava tot.

Llegir més