admin

Assertivitat: Clar, Concret i Concís

per

Aquí estem de nou. Després algun temps i després de l’aturada de les vaques amb la intenció i el compromís d’actualitzar aquest blog, aportant i compartint articles, informació o reflexions que us puguin ser útils i interessants.

La nova arrencada la fem amb un article del nostre col·laborador i amic Joan Montero, terapeuta gestalt, coach i formador. Aquest article va ser publicat recentment al seu blog.

Esperem que us agradi

Sovint, en les relacions interpersonals, l’origen de molts conflictes, discussions o malentesos, gira entorn de la comunicació. Entre el que un vol dir i el que acaba dient, transcorren nombrosos factors que distorsionen el missatge. Com podem superar aquestes barreres?

Sòl recomanar als clients i en els grups que facilit que per tenir una bona comunicació cal seguir la regla de les tres C’s: clar, concret i concís. A continuació vam veure quin sentit té aplicar aquesta regla:

CLAR: És allò que es pot diferenciar amb facilitat, resulta senzill d’entendre i és indubtable.

CONCRET: Se sol oposar al general o abstracte, ja que està referit a una cosa determinada i precisa.

CONCÍS: És possible associar-lo amb l’imprescindible per generar sentit. Tot el superflu o accessori, per tant, escapa de la concisió.

Llegir més

Què és això que sento? Identificant l’emoció

per

Som éssers humans, som éssers emocionals. En els últims anys s’està canviant la concepció que davant de tot érem “racionals”, per arribar a una idea totalment oposada. El racional ocupa al voltant d’un 10% de la nostra activitat. La resta són processos que escapen en gran part al nostre control: automatismes, aprenentatges, sensacions, emocions…

Si prenem les emocions com a processos bioquímics, literalment estem banyats en emocions.
Pel nostre interior circula una sopa emocional constituïda per impulsos elèctrics, neurotransmissors, hormones…
L’emoció no és una cosa que passi en certs moments de la nostra vida, una cosa aïllada sense connexió. Al contrari, l’emoció és un continu que va variant de forma i intensitat. Sempre, en tot moment existeix en nosaltres una (o més d’una) emoció. Cada acció, sensació o pensament té associada una emoció, així que, per molt que vulguem (o creiem que ho podem fer) no podem només pensar o actuar. La nostra vida és un continu format per percepció – sensació – emoció – acció – pensament i les relacions que es produeixen entre els anteriors. Mirat així, les possibilitats llavors es tornen infinites.

Llegir més

El culpador i el culpat

per

Hola a tots. Aquesta setmana comptem amb la presència de Joan Montero, col·laborador d’Aidam, el qual estarà impartint al nostre centre un curs sobre iniciació a l’Eneagrama els dies 8, 9 i 10 de juny.

Volem compartir amb vosaltres un article de Joan publicat al seu blog sobre un recurs de què tots disposem per dificultar-nos la nostra vida: La culpa. Esperem que us agradi
Sovint solem culpabilitzar-nos de pensaments o accions i en realitat no ens plantegem d’on prové aquesta culpa. És bo plantejar-se en alguna ocasió: ¿la culpa és meva?

Segons N. Levy quan un diu “em sento culpable“, en realitat està nomenant una part de la seva realitat psicològica, amb una meitat del que està ocorrent en aquell moment… el culpat. L’altra meitat és la que no se sol percebre, és la veu del culpador que és justament el que fa que un se senti culpable.

“La culpa depèn de la relació dels dos aspectes interns i el rol que exerceixin en la relació: el culpador i el culpat”.

Llegir més

Deixant anar pressió

per

Un gran percentatge de les malalties que patim té a veure amb l’estrès. Aquest estrès del qual tant es parla no és més que la forma de respondre a les agressions del nostre sistema nerviós, més exactament del sistema nerviós autònom, encarregat de les funcions no conscients (taxa cardíaca, dilatació pulmonar, digestió, contracció arterial…)

El sistema nerviós autònom es divideix funcionalment en sistema simpàtic i sistema parasimpàtic.
El simpàtic prepara el cos per a activitats que requereixen despesa d’energia. És el que s’activa en situacions d’estrès. Originalment, va unit a les situacions més bàsiques de supervivència: defensa, atac, fugida i, per tant, molt unit a les situacions que produeixen estrès. El sistema parasimpàtic, per contra, redueix l’activació provocada pel simpàtic i està relacionat amb l’acumulació d’energia, la recuperació i la regeneració de l’organisme.
Tots dos són antagònics, és a dir, no poden activar-se alhora.
Si un està activat, l’altre estarà desactivat.

Llegir més

I ara què… ?

per

Tota persona que inicia un procés terapèutic el fa portada per un motiu diferent. Generalment, ens ha costat bastant prendre aquesta decisió i l’hem anat posposant dia rere dia, intentant convèncer-nos de diferents formes que “no estic tan malament” o que “no tinc temps” o “si jo hi ha hagut amb els meus amics i no ho necessito…” Fins que la sensació de no poder més, que una cosa que ens impedeix avançar i no sabem com continuar es manifesta en tota la seva magnitud i ens obliga a fer aquest pas.

Com la majoria de terapeutes el meu primer contacte amb la teràpia va ser com a pacient.
Tot va començar fa vint anys: em despertava enmig de la nit amb la sensació que m’anava a morir en aquell mateix instant, aterrat, amb la sensació que l’aire no arribava als meus pulmons. Tot el meu ésser s’esforçava a respirar, a tornar a prendre aire (cosa que ocorria gairebé immediatament, encara que a mi em semblés una veritable eternitat).
Després de tres o quatre respiracions profundes em convencia que no m’anava a morir en aquell moment, però l’estat de terror continuava durant uns minuts.
Una mica d’aigua, una visita al lavabo i, gradualment, la respiració tornava a la normalitat i la por disminuïa. Alhora la somnolència tornava a aparèixer i m’avisava que eren les tres o les quatre del matí. Tornava al llit i pensava: “ha d’haver estat un mal somni”. I aquí ho deixava tot.

Llegir més

El màgic món de la fantasia…

per

Qui de vosaltres no ha viscut la següent situació? Us presenten algú que us atrau (és un amic/a d’un amic, el nou cap/a de secció, el nou informàtic/a, el cosí/a del teu veí…), immediatament et descobreixes imaginant tota la història que us coneixeu, us beseu, el bé que el vàveu passar a partir d’ara, què succeirà, on llogareu pis junts… I alguns fins i tot tenim fills o compartim compte bancari amb persones que ni tan sols coneixem!, i a quants de vosaltres us ha passat el xassís de la vostra vida quan als dies següents us enteneu que ja té parella, que està casat/a, que no és de la teva mateixa orientació sexual o que no viu en les teves proximitats?

—A quants de vosaltres us ha passat el rebre una bona notícia a la feina (un simple acudit), heu imaginat com us ho concedien, us heu il·lusionat desenvolupant un nou projecte i com el dureu a terme… i finalment tot resulta ser un bulo, et quedes a quadres i de molt mala llet? Vingui un altre xàfec! I així un darrere l’altre…

Em podria passar hores posant exemples. Tots els hem viscut, cadascú amb el seu estil i la seva manera de fer, amb la seva intensitat i freqüència. Alguns som mestres de la fantasia, d’altres no tant… alguns podem estar gran part del dia fantasiejant encara que amb històries nímies i irrellevants, d’altres potser no ho fan tan sovint encara que la situació imaginada i fantasiejada pugui ser més important i portar-li més dolors de cap, d’altres gairebé no fantasieja i d’altres no fantasieja i gairebé que ni s’adonen que no ho fan. Mil i una possibilitats… com a persones n’hi ha.

A partir d’aquí sorgeixen diverses qüestions al respecte quin és el límit en què una fantasia passa de ser sana a generar malestar?, com afecta en la meva vida el fet de fantasiejar? ¿En quin moment deixo de ser realista i començo a divagar pels meus mons interiors?, com me n’adono?, fantasiejar i imaginar és saludable ¿no?, què passa amb les persones que no fantasiejaven res? I amb les que ho fan contínuament?

Llegir més

Acceptant el que som

per

Aquesta és la tercera i (i última, per ara) publicació sobre aspectes bàsics de la teoria de la Teràpia Gestalt. Aquesta vegada expliquem breument com treballem i intruïm un element que ens diferencia de la majoria de psicoteràpies i en especial de la psicologia clínica: l’actitud que manté el terapeuta. Com sempre, esperem que us agradi

A grans trets la manera de treballar seria la següent:

–Contactar amb l’aquí i ara“. Adonar-nos de què fem, sentim i pensem amb relació a les situacions que ens produeixen patiment. Sembla una cosa d’allò més senzilla i, tanmateix, moltes vegades no ho és. En moltes ocasions ens costa assumir que estem enfadats amb algú o creiem que fent o sentint alguna cosa anem a trencar el nostre autoconcepte.

És en aquestes ocasions que sorgeix aquest pensament de “jo no soc així”.

–Treballar amb les parts “amagades” de la nostra personalitat. Amb aquesta “ombra” que ens empenyem a ocultar-nos a nosaltres i als altres i que, tanmateix, forma part intrínseca de nosaltres mateixos, i que en ella mateixa amaga el potencial per a un desenvolupament total de la persona. Més enllà del que ens agradaria ser, del creiem que hauríem de ser i del que els altres esperen que siguem, nosaltres som el que som. La funció de la teràpia Gestalt és ajudar a desenvolupar el potencial de cadascú, traient a la llum el tresor de la individualitat que portem dins.

Llegir més

Jo no soc neuròtic!

per

El concepte de malaltia i la neurosi, la visió gestàltica.

Totes les teories que tracten de la salut i la malaltia tenen la seva pròpia definició sobre elles.

Per a Fritz Perls -creador del mètode gestàltic- la malaltia mental era la conseqüència directa d’un alt grau de neurosi ¿Neurosi? Què és això? Primer dir que en major o menor mesura tots som neuròtics. Tots som individus que es desenvolupen en una societat, per a nosaltres són de gran importància les relacions, i sense elles, segurament no sobreviuríem. És en aquest pla on apareix la neurosi, a la frontera de contacte entre nosaltres mateixos i els altres, quan es produeix un conflicte aparentment irresoluble entre la necessitat real que percebem en nosaltres mateixos i el que creiem que ens demanda l’entorn.

Llegir més

Gestalt? Què és això?

per

La majoria de terapeutes que treballem a Aidam ens considerem “gestàltics”, és a dir, la base del nostre treball és la Teràpia Gestalt. Davant d’aquesta afirmació la majoria de la gent que conec em respon coses com: ¿això és nou no?, ¿això ja no es fa servir, no? O: ¿Treballeu amb coixins, no? O la més habitual: Aaaahhh… (que significa: no tinc idea que m’estàs parlant)

Com que la nostra principal voluntat és donar a conèixer la Teràpia Gestalt, vam anar pujant una sèrie d’articles que intentaran explicar què és i com treballem. Esperem que us agradin

El terme Gestalt prové de l’alemany i admet diverses traduccions possibles entre elles forma, estructura o creació.

Llegir més