1ª Part : El respecte a la pròpia necessitat.
Un límit és una línia real o imaginària que separa dues coses, una frontera, un topall. Així ho podem definir en el material (una tanca, una frontera, un senyal de perill) i també en el camp emocional i relacional.
El tema de posar límits és més complex del que en inici sembla. “No és tan complicat, només cal dir que no o dir n’hi ha prou”. Doncs no, no és tan fàcil. En el complicat món de les relacions, establir límits ens confronta amb nosaltres mateixos i amb els altres. Si no escoltem la pròpia necessitat de vegades ens passem posant-los, o els posem molt lluny (amb la qual cosa ens aïllem) o són massa rígids, o no els deixem clars i amb això provoquem confusió o directament no els posem o… Si ens relacionem constantment estem posant, treient, canviant i movent límits en nosaltres mateixos i amb qui ens relacionem.
Els primers límits se’ns comencen a posar en la més tendra infància quan se’ns diu “no”. Quan els nostres pares o educadors ens posen un límit i no ens permeten fer alguna cosa (a part de fotre’ns enormement) estan formant la nostra personalitat. Quan al nen se li posa un límit s’estableixen les bases perquè entengui que ell no és omnipotent, que no ho és tot ni el pot tenir o fer tot. En posar un límit al nen, la persona que li ho posa li està dient “jo també existeixo”, és a dir, hi ha més coses a part de tu. En l’educació d’un fill posar límits pot significar en un acte d’amor i cura (que la gran majoria de vegades requereix d’aplom, perseverança i resistència als més que probables laments o lloros del petit), ja que es van assentant les bases perquè el nen pugui sostenir la frustració. Els límits són una guia on el nen se sustenta i, amb ells, se li està ensenyant a “veure a l’altre” i a través d’això desenvolupar l’empatia. Però aquest no serà un post sobre la importància dels límits en la infància, sinó que vol tractar de com ens afecta els adults.
