2ª Part: Mostrant-nos al món
Aquesta setmana volem compartir el segon post dedicat a una cosa sempre complicada en el nostre dia a dia: els límits.
El fet de posar límits tendim a veure’l gairebé sempre des de la perspectiva de la protecció. Els relacionem amb dir que no, amb la possibilitat d’evitar que ens facin mal, que ens envaeixin, que ens agredeixin.
En aquesta ocasió intentarem posar la mirada en el costat oposat. Més que en el benefici immediat que posar un límit ens pot aportar, ens centrarem a mostrar les possibilitats que se’ns obren en posar-los. Quan establim clarament un límit i aquest està basat en una necessitat, ens estem protegint. Si sabem què és el que no volem per a nosaltres, què és el que ens fa mal, ens disgusta, agredeix o avergonyeix; també, fent un petit gir podrem descobrir el que volem per a nosaltres, la qual cosa ens agrada, ens senti bé, ens proporciona plaer, ens alegra o ens produeix tendresa. Vist d’aquesta manera els límits ens posen en contacte amb el que necessitem i ens donen l’oportunitat de demanar, de donar, de rebre i, en última instància, mostrar-nos al món tal com som.
Demanar, donar i rebre mereixen ser tractades amb afecte i extensió, així que en breu cadascuna d’aquestes accions tindrà la seva respectiva entrada en el blog. El d’avui anirà dedicat en “mostrar-se” i el que ens implica.
Què significa això de “mostrar-se”?
Mostrar(ens) és un concepte molt ampli que inclouria qualsevol acció que ens faci interactuar en un entorn amb més persones. Mostrar-nos és saludar al veí, donar la nostra opinió en una conversa de treball o expressar que tenim por. És defensar un ideal o callar quan no volem cridar l’atenció. Fem el que fem ens vam mostrar, fins i tot quan intentem no fer-ho: amagar-nos o intentar passar desapercebuts també és una manera de mostrar-nos en el nostre entorn (de no-mostrar-nos). El sentit que li volem donar aquí és el de deixar que ens vegin de manera real, integral, tal com som, d’una manera que inclogui tant els aspectes amb els quals ens agrada identificar-nos com els que ens resulten incòmodes o desagradables que, no l’oblidem, són part de nosaltres.
El mostrar-se va íntimament relacionat amb la dignitat de ser. Amb reconèixer-nos com a persones dignes de ser com som i de sentir com sentim més enllà del que “hauríem de” ser. Com ja he dit en altres ocasions, un nucli del treball terapèutic és que la persona recuperi el sentiment de dignitat, d’acceptació cap al que ella és, sent i necessita.
Mostrar-nos és una de les accions més difícils i arriscades a les quals hem d’enfrontar-nos en el dia a dia de les nostres relacions. Mostrar-nos vol dir deixar que els altres ens vegin com realment som, deixar de costat les màscares que lluïm en el nostre dia a dia. Màscares de fortalesa, seguretat, control, domini, serenitat, competència, diversió, capacitat, audàcia i qualsevol altra característica que la nostra societat valori com a positiva i nosaltres creguem que hem de lluir.
El fet que ho considerem una acció arriscada és perquè mostrant-nos a l’altre, obrint-nos, li fem partícip del qual volem, desitgem o simplement manifestem el nostre punt de vista alhora que també li estem deixant veure la nostra vulnerabilitat, les nostres limitacions, les nostres pors o el nostre dolor. Ens llevem les màscares i, no ens enganyem, enfrontar-se al món sense màscares produeix por.
Por a què? Por al rebuig, a sentir-nos maldestres, avorrits, imperfectes, incapaços, vulnerables, incompetents. Al fet que si l’altre veu aquesta part de nosaltres ens abandoni, o agredeixi; por de sentir-nos agredits o ferits, al fet que utilitzin el que veuen en la nostra contra. Por, en definitiva, a sentir-nos avergonyits de com som.
Què ocorre quan ens veuen, quan donem l’oportunitat que ens vegin realment com som, quan ens vam mostrar? Què ocorre quan caminem per aquesta fina línia en la qual ens arrisquem a sentir dolor, a ser rebutjats?
En primer lloc, pot ocórrer que se satisfacin nostres de necessitats. Com ja vam dir en l’anterior post, si contactem amb la pròpia necessitat, respectant-la i expressant-la, podem demanar o anar a la recerca del que realment necessitem. D’aquesta manera la necessitat es mostra de manera clara. Podem reduir llavors les manipulacions que se solen donar si no assumim o no ens adonem del que necessitem.
Amb manipulacions ens referim a tot el que fem (i l’esforç que invertim) a donar voltes per a no demanar alguna cosa clarament: Cuidar a l’altre quan en realitat necessitem que ens cuidin a nosaltres, demanar de manera indirecta (afecte, no tens fred? En comptes de dir “tinc fred, pots portar una manta?”), o esperar que l’altre ens llegeixi la ment de manera màgica i endevini el que en aquest moment necessitem. En resum; si la nostra necessitat la percebem i expressem amb claredat augmenta (i de quina manera) la possibilitat que se satisfaci.
Mostrant realment com som i què necessitem que ens obrim al contacte real amb l’altre. Quan això ocorre es converteix en un moment únic on l’altre ens veu tal com som i ens pot voler i apreciar per això, per la qual cosa som, no pel que aparentem o volem ser. Poder viure aquest amor incondicional cap a la nostra persona, sentir-nos plenament acceptats i volguts sense haver de fer o demostrar res, només pel fet de ser nosaltres mateixos és una de les experiències més gratificants i emocionants que es poden tenir. Alhora que si a una altra persona fa el propi, es produeix una trobada real entre dues persones. Una trobada on cadascun està en contacte aconsegueixo mateix i alhora amb l’altre. Un moment real i únic.
El resultat de mostrar-nos, d’acceptar com som i què necessitem, fa que ens anem relacionant d’una manera diferent amb el nostre entorn, cada vegada més en igualtat de condicions, amb una major seguretat, amb un major sentiment de dignitat i com a resultat una major pau i tranquil·litat davant la vida.
El límit en definitiva, posa de manifest la nostra humanitat i, la nostra humanitat ens mostra a nosaltres i al món que no som perfectes, que no podem amb tot ni som culpables, responsables de tot el que ocorre al nostre voltant. El límit ens situa en el nostre lloc i alhora que ens permet començar a mostrar-nos com som també ens permet veure a l’altre com algú que existeix, que sent i que pren les seves pròpies decisions, atorgant-li també una mesura més real. Però això és ja tema per al següent post.