Una de les maneres de definir la teràpia Gestalt és la “teràpia de l’adonar-se’n”. Com a nom està bé, ara bé; adonar-se de què i per a què. Què es persegueix amb una cosa que en principi sembla tan obvi com adonar-se de…
Adonar-nos d’alguna cosa ens dona la possibilitat de reconèixer-ho en la seva justa mesura, de valorar-ho, de saber si ens agrada o no. En teràpia és una valuosíssima eina que ens obre la porta del canvi. Així que hem llançat aquest post per intentar acostar i ampliar aquest concepte; pilar bàsic de la teràpia Gestalt. Com sempre, esperem que us agradi.
En primer lloc, prendre consciència de les nostres sensacions corporals, de les nostres emocions, sentiments i dels nostres pensaments ens permet contactar amb un primer nivell d’adonar-se’n. El simple fet de prendre consciència ja incideix en la persona i la submergeix en el procés de començar a ser observador d’un mateix per poder discernir allò que ens fa mal i allò que ens senti bé. A poc a poc, aquest exercici, que sembla complicat i requereix voluntat i entrega, va resultant més fàcil. Molt sovint utilitzo el símil d’aprendre a conduir. Inicialment, anem atents a tot, amb una atenció amb tensió, pensant els moviments i la marxa que cal posar. Amb la pràctica el conductor va relaxant-se fins al punt de mantenir una atenció més relaxada i automatitzar els moviments. És a dir, aquest primer adonar-se’n ens comença a centrar en nosaltres mateixos, en un continu d’atenció del que faig i com ho faig.
En aquesta pràctica de l’adonar-se passarem a la següent fase que és l’adonar-se que m’adono. A poc a poc augmentem la consciència dels nostres actes i de les sensacions, emocions, sentiments i pensaments que hi ha al darrere. Aquesta etapa permet que l’angle de l’observador es vagi obrint una mica més.
En el procés d’adonar-se’n passem a la tercera fase que és la que permet atendre la tendència caracteriologia. Us heu preguntat alguna vegada Com funciono al llarg d’un temps?, quin tipus d’estats d’ànim tinc? Per quin tipus de fases pas? Hi ha persones que tendeixen a estar en estats d’ànim més aviat baixos o amb una tendència més depressiva. Alguns exemples podrien ser persones amb tendència a la passivitat, a estar en la queixa, sovint de mal humor; els costa gaudir dels moments d’oci i tendeixen al costat negatiu de la vida. És a dir, aquells que veuen el vas mig buit. D’altres són els que connecten més amb els estats d’ànim més alegres i, fins i tot, amb estats més eufòrics. Tendeixen a ser més actius, a estar sovint en moviment, a veure habitualment el costat bo de les coses. És a dir, els que veuen el vas mig ple. N’hi ha també que transiten per un vaivé (labilitat emocional) que els fa estar en tots dos.
És molt interessant veure com una persona quan pren consciència de la seva tendència caracterial hi ha alguna cosa en ella que li amplia la comprensió de si mateixa i es redueixen els judicis interns.
En aquesta fase la persona ja va adquirint una visió de si mateixa molt més flexible i li permet adaptar-se d’una forma més sana a situacions, que en el seu dia a dia, li poden suposar un conflicte o enfrontar-se a alguna dificultat. En aquesta fase si jo m’adono que sempre tinc a estar al costat que en extrem arriba a l’eufòria puc preguntar-me que em passa a mi amb els estats que em connecten amb el dolor, amb la por, la ràbia o la tristesa. Per contra, que sempre estan contacte amb estats d’ànim més baixos, en adonar-se’n poden plantejar-se qüestions com Què em passa que em costa desconnectar i gaudir de les coses que em passen?, què em passa que em costa estar content?
Ja passades aquestes tres fases entrem en la quarta i última que es denomina testimoni intern. En el procés d’adonar-se la persona, a poc a poc, es va capacitant per mirar-se des d’una part de si més lliure de judici, més comprensiva, agraïda i amb una millor capacitat d’adaptació al seu entorn. En el desenvolupament de tot això la persona va incorporant aquest nou mirar i punt de vista que el fa sentir-se millor i manejar-se millor. En practicar-lo la persona va assimilant aquest canvi de conducta fins que s’hi integra.
Molt sovint en el nostre context social parlem del fet de canviar. Canviar conductes, pensaments o estats emocionals que ens disgusten, ens desagraden i ens fan sentir incòmodes en algunes situacions. La meva experiència m’ha portat a descobrir que el canvi no és allò que s’aconsegueix d’un dia per l’altre, sinó que requerim d’un temps per poder arribar a prendre consciència del que em genera un malestar. Per canviar cal poder obrir la mirada cap a l’interior d’un mateix i fer un procés, no per treure o eliminar, sinó per acceptar que de vegades tinc pensaments que em disgusten, sensacions que m’incomoden i emocions que em superen. El canvi rau a acceptar que una part de mi també és tot el nomenat en la línia anterior, per tal de deixar de lluitar contra aquesta part de mi que és encara que no la vull veure, i deixar-se estar en l’obvi del que hi ha.