Tota persona que inicia un procés terapèutic el fa portada per un motiu diferent. Generalment, ens ha costat bastant prendre aquesta decisió i l’hem anat posposant dia rere dia, intentant convèncer-nos de diferents formes que “no estic tan malament” o que “no tinc temps” o “si jo hi ha hagut amb els meus amics i no ho necessito…” Fins que la sensació de no poder més, que una cosa que ens impedeix avançar i no sabem com continuar es manifesta en tota la seva magnitud i ens obliga a fer aquest pas.
Com la majoria de terapeutes el meu primer contacte amb la teràpia va ser com a pacient.
Tot va començar fa vint anys: em despertava enmig de la nit amb la sensació que m’anava a morir en aquell mateix instant, aterrat, amb la sensació que l’aire no arribava als meus pulmons. Tot el meu ésser s’esforçava a respirar, a tornar a prendre aire (cosa que ocorria gairebé immediatament, encara que a mi em semblés una veritable eternitat).
Després de tres o quatre respiracions profundes em convencia que no m’anava a morir en aquell moment, però l’estat de terror continuava durant uns minuts.
Una mica d’aigua, una visita al lavabo i, gradualment, la respiració tornava a la normalitat i la por disminuïa. Alhora la somnolència tornava a aparèixer i m’avisava que eren les tres o les quatre del matí. Tornava al llit i pensava: “ha d’haver estat un mal somni”. I aquí ho deixava tot.
I així va continuar tot durant quatre o cinc anys més. Amb el temps aquests episodis nocturns es van anar fent cada vegada més freqüents i jo continuava intentant redefinir-los i enquadrar-los com una cosa “normal” en la meva vida diària, fins que van començar a ocórrer de dia. Que aquesta sensació de falta d’aire, d’ofec i de mort immediata per aquesta sensació d’asfíxia es produís en ple dia, durant una mena de la qual vaig haver de sortir com un coet, em va ensorrar moltíssim. Què m’estava passant?
Ho vaig consultar amb una persona de confiança i em va respondre: “això és un atac de pànic” i em va facilitar el telèfon d’un terapeuta Gestalt.
I allà em vaig presentar. Gairebé esperant que amb aquella visita (l’equivalent segons la meva forma de veure’l llavors a una imposició de mans divina) se solucionés el meu problema. Albergava l’esperança que em donessin la solució màgica per parar allò, o una sèrie d’exercicis o que m’expliquessin d’on procedia aquella angoixa per jo, racionalment, poder solucionar el problema. Buscava la solució ràpida i sense esforços que em permetés seguir amb la meva vida tal com la coneixia fins aleshores, sense que hagués de canviar res.
Quina no seria la meva sorpresa en descobrir que no hi havia cures mil·lenàries, i que tampoc m’anaven a reparar com a una màquina? I a més em diuen que soc jo el que haurà de fer certs canvis en la meva vida, en la meva forma d’estar-hi. Canviar? Però si jo era un oncle coix, no tenia res a canviar. Tot anava bé, la meva vida anava bé, no tenia cap problema, tot marxava de fabula. Només n’hi havia alguna que altra coseta gairebé sense importància, com que estava en una feina que m’avorria i al qual no veia futur o que la meva vida de parella s’havia acabat i em trobava bastant desorientat o que l’esport al qual havia dedicat tants anys i esforç ja no em deia res. En resum: la meva vida era un autèntic caos. Però jo seguia dient-me que tot estava bé…
D’això ja fa més de quinze anys i estic convençut sense cap dubte que si per a algú tan “rígid” com jo, amb tanta dificultat per mirar cap endins, la teràpia Gestalt li ha estat de gran ajuda, pot ser-ho per a moltíssima gent.