Teoría Gestalt

M’adono

per

Una de les maneres de definir la teràpia Gestalt és la “teràpia de l’adonar-se’n”. Com a nom està bé, ara bé; adonar-se de què i per a què. Què es persegueix amb una cosa que en principi sembla tan obvi com adonar-se de…

Adonar-nos d’alguna cosa ens dona la possibilitat de reconèixer-ho en la seva justa mesura, de valorar-ho, de saber si ens agrada o no. En teràpia és una valuosíssima eina que ens obre la porta del canvi. Així que hem llançat aquest post per intentar acostar i ampliar aquest concepte; pilar bàsic de la teràpia Gestalt. Com sempre, esperem que us agradi.

En primer lloc, prendre consciència de les nostres sensacions corporals, de les nostres emocions, sentiments i dels nostres pensaments ens permet contactar amb un primer nivell d’adonar-se’n. El simple fet de prendre consciència ja incideix en la persona i la submergeix en el procés de començar a ser observador d’un mateix per poder discernir allò que ens fa mal i allò que ens senti bé. A poc a poc, aquest exercici, que sembla complicat i requereix voluntat i entrega, va resultant més fàcil. Molt sovint utilitzo el símil d’aprendre a conduir. Inicialment, anem atents a tot, amb una atenció amb tensió, pensant els moviments i la marxa que cal posar. Amb la pràctica el conductor va relaxant-se fins al punt de mantenir una atenció més relaxada i automatitzar els moviments. És a dir, aquest primer adonar-se’n ens comença a centrar en nosaltres mateixos, en un continu d’atenció del que faig i com ho faig.

Llegir més

Sobre la Vulnerabilitat

per

Vulnerable. (Del lat. vulnerabĭlis).

1.   adj. Que pot ser ferit o rebre lesió, físicament o moralment.

I arriba el dia en què en una sessió de teràpia sorgeix el tema de la vulnerabilitat i com ens relacionem amb ella, què ens desperta, quin significat adquireix per a nosaltres.

En molts casos (i gairebé sempre per part del sector masculí) la resposta és una cara d’ensurt o disgust. I immediatament contestem que ens sembla, com a poc, desagradable, que ens assumeixi, que ens disgusta tenir-la, encara que sigui inevitable o, en alguns casos, que no tenim d’això.

Ens sona a debilitat, fragilitat. És un estat que immediatament ens contacta amb la por; sobretot als que posseïm caràcters controladors o orientats a l’acció.

En la nostra societat estem educats en la protecció de la nostra individualitat. El món és agressiu i hostil; així doncs, obrir-nos emocionalment als altres ens enfronta a la possibilitat que ens facin mal i de moure’ns en un espai incòmode on no podem controlar el que ocorrerà.

La possibilitat de reconèixer quines circumstàncies o situacions ens fan vulnerables també ens enfronta a la idea de fracàs en què anem (m’incloc) per la vida de “Juan Palomo”; els de “jo puc amb tot”. En aquest cas, acceptar que som vulnerables ens enfronta a l’altri que “potser” necessitem ajuda dels altres, que no som tan independents com ens creiem, tan forts o invulnerables com ens agradaria ser.

Llegir més

El culpador i el culpat

per

Hola a tots. Aquesta setmana comptem amb la presència de Joan Montero, col·laborador d’Aidam, el qual estarà impartint al nostre centre un curs sobre iniciació a l’Eneagrama els dies 8, 9 i 10 de juny.

Volem compartir amb vosaltres un article de Joan publicat al seu blog sobre un recurs de què tots disposem per dificultar-nos la nostra vida: La culpa. Esperem que us agradi
Sovint solem culpabilitzar-nos de pensaments o accions i en realitat no ens plantegem d’on prové aquesta culpa. És bo plantejar-se en alguna ocasió: ¿la culpa és meva?

Segons N. Levy quan un diu “em sento culpable“, en realitat està nomenant una part de la seva realitat psicològica, amb una meitat del que està ocorrent en aquell moment… el culpat. L’altra meitat és la que no se sol percebre, és la veu del culpador que és justament el que fa que un se senti culpable.

“La culpa depèn de la relació dels dos aspectes interns i el rol que exerceixin en la relació: el culpador i el culpat”.

Llegir més

Acceptant el que som

per

Aquesta és la tercera i (i última, per ara) publicació sobre aspectes bàsics de la teoria de la Teràpia Gestalt. Aquesta vegada expliquem breument com treballem i intruïm un element que ens diferencia de la majoria de psicoteràpies i en especial de la psicologia clínica: l’actitud que manté el terapeuta. Com sempre, esperem que us agradi

A grans trets la manera de treballar seria la següent:

–Contactar amb l’aquí i ara“. Adonar-nos de què fem, sentim i pensem amb relació a les situacions que ens produeixen patiment. Sembla una cosa d’allò més senzilla i, tanmateix, moltes vegades no ho és. En moltes ocasions ens costa assumir que estem enfadats amb algú o creiem que fent o sentint alguna cosa anem a trencar el nostre autoconcepte.

És en aquestes ocasions que sorgeix aquest pensament de “jo no soc així”.

–Treballar amb les parts “amagades” de la nostra personalitat. Amb aquesta “ombra” que ens empenyem a ocultar-nos a nosaltres i als altres i que, tanmateix, forma part intrínseca de nosaltres mateixos, i que en ella mateixa amaga el potencial per a un desenvolupament total de la persona. Més enllà del que ens agradaria ser, del creiem que hauríem de ser i del que els altres esperen que siguem, nosaltres som el que som. La funció de la teràpia Gestalt és ajudar a desenvolupar el potencial de cadascú, traient a la llum el tresor de la individualitat que portem dins.

Llegir més

Jo no soc neuròtic!

per

El concepte de malaltia i la neurosi, la visió gestàltica.

Totes les teories que tracten de la salut i la malaltia tenen la seva pròpia definició sobre elles.

Per a Fritz Perls -creador del mètode gestàltic- la malaltia mental era la conseqüència directa d’un alt grau de neurosi ¿Neurosi? Què és això? Primer dir que en major o menor mesura tots som neuròtics. Tots som individus que es desenvolupen en una societat, per a nosaltres són de gran importància les relacions, i sense elles, segurament no sobreviuríem. És en aquest pla on apareix la neurosi, a la frontera de contacte entre nosaltres mateixos i els altres, quan es produeix un conflicte aparentment irresoluble entre la necessitat real que percebem en nosaltres mateixos i el que creiem que ens demanda l’entorn.

Llegir més