En consulta és habitual trobar-se amb persones que estan transitant un moment vital en el qual es plantegen si volen continuar vivint o no, o que reflexionen sobre el fet de no voler continuar vivint com fins ara.
Alguna vegada t’has sentit cansat de viure mort? Sense ganes de seguir?
Sense veure la sortida? Confós? Sense ànim, sense ganes, sense un sentit que et faci de motor?
És habitual que en algun moment de la vida les persones topem amb alguna crisi existencial. Les coses no van com ens agradaria o com havíem imaginat amb anterioritat. En les relacions amb els altres sorgeixen obstacles, pors, inseguretats, que es colen inconscientment en la manera d’estar en contacte amb l’altre, amb els altres. Moment en el qual apareixen dubtes, confusió, reflexions sobre com està la nostra vida, quin sentit té i on la persona s’enfronta als seus plantejaments i a una anàlisi de com de perdut està. Treball, família, parella, fills, aspectes personals que d’alguna manera et posen davant preguntes existencials que no sabem abordar. Tot això porta insatisfacció i frustració i, en algunes persones, la forma extrema de sentir-la és connectar amb les ganes de morir i desaparèixer. Són habituals en consulta comentaris com “Total perquè! Dubto que afecti molt si me’n vaig!”
Transitar per aquests períodes “depressius” és humà. La dificultat resideix a poder-los sostenir i no cedir a la tristesa i dolor en si. Socialment, no hi ha cabuda per a sentir-los i mostrar-los tal qual són. En ells, s’amaguen vergonyes profundes infantils, pors i un dolor profund que no sempre són fàcils de deixar sortir i triem l’opció d’amagar-los i tapar-los com sigui. Tenim tanta por de contactar amb la nostra tristesa i dolor, que de manera paradoxal, ens acaba arrossegant a un estat depressiu i de molta confusió i malestar. Sovint hi ha una creença oculta darrere que “si deixo sortir tota la meva tristesa i dolor entraré en un pou del qual no hi ha sortida”. Són comunes imatges associades com un túnel negre sense sortida, un pou fosc que m’atrapa i no puc sortir, sentir-se atrapat com en una presó entre reixes, bloquejat i lligat sense poder moure braços i cames… I així moltes imatges més.
El difícil d’aquests moments és enfrontar-se a tal dificultat. Parar, resistir-se a la temptació de cedir als impulsos de voler fugir, sortir corrent, evitar o amagar-se sota una manta on ningú em pugui veure. Quan aquestes maneres de protegir-se es repeteixen una vegada i una altra al llarg d’un temps és quan, inconscientment, correm el risc d’entrar en depressions (patològiques).
A parer meu les persones que s’enfronten a aquests dubtes existencials, són valents. Són persones que sofreixen, sofreixen molt. Mirar de cara a aquest sense sentit de viure ens acosta a la vida. Si com a persona soc capaç de fer aquest exercici d’humilitat i transparència, m’ofereixo l’oportunitat de reconnectar amb la vida, el goig i amb tot allò que en altres etapes era motor. Una vegada arribats a aquest punt no queda més que sortir per a dalt. També és veritat que hi ha qui tria de manera inconscient no sortir. D’aquí podem entendre persones que viuen sota depressions patològiques i fins i tot persones que decideixen suïcidar-se i llevar-se la vida. Al cap i a la fi, des de tot el meu respecte i comprensió, és una sortida més.
En aquests períodes de confusió existencial fer un acte-anàlisi ajuda la persona a començar a donar-se un tracte distint. Fomentar una mirada compassiva i amorosa ofereix a la persona la possibilitat d’entendre que li està passant, relacionar-ho amb dinàmiques del seu passat on va aprendre maneres inconscients de relacionar-se amb l’altre, reflexionar sobre la seva personalitat i manera d’estar en el món, com funciona, com se sent, com es protegeix del dolor. En fi, a poder discriminar si aquest estat depressiu és temporal o és patològic.
A dalt els valents (triïn la sortida que triïn).