Sobre la Vulnerabilitat

Vulnerable. (Del lat. vulnerabĭlis).

1.   adj. Que pot ser ferit o rebre lesió, físicament o moralment.

I arriba el dia en què en una sessió de teràpia sorgeix el tema de la vulnerabilitat i com ens relacionem amb ella, què ens desperta, quin significat adquireix per a nosaltres.

En molts casos (i gairebé sempre per part del sector masculí) la resposta és una cara d’ensurt o disgust. I immediatament contestem que ens sembla, com a poc, desagradable, que ens assumeixi, que ens disgusta tenir-la, encara que sigui inevitable o, en alguns casos, que no tenim d’això.

Ens sona a debilitat, fragilitat. És un estat que immediatament ens contacta amb la por; sobretot als que posseïm caràcters controladors o orientats a l’acció.

En la nostra societat estem educats en la protecció de la nostra individualitat. El món és agressiu i hostil; així doncs, obrir-nos emocionalment als altres ens enfronta a la possibilitat que ens facin mal i de moure’ns en un espai incòmode on no podem controlar el que ocorrerà.

La possibilitat de reconèixer quines circumstàncies o situacions ens fan vulnerables també ens enfronta a la idea de fracàs en què anem (m’incloc) per la vida de “Juan Palomo”; els de “jo puc amb tot”. En aquest cas, acceptar que som vulnerables ens enfronta a l’altri que “potser” necessitem ajuda dels altres, que no som tan independents com ens creiem, tan forts o invulnerables com ens agradaria ser.

Llegir més

I ara què… ?

Tota persona que inicia un procés terapèutic el fa portada per un motiu diferent. Generalment, ens ha costat bastant prendre aquesta decisió i l’hem anat posposant dia rere dia, intentant convèncer-nos de diferents formes que “no estic tan malament” o que “no tinc temps” o “si jo hi ha hagut amb els meus amics i no ho necessito…” Fins que la sensació de no poder més, que una cosa que ens impedeix avançar i no sabem com continuar es manifesta en tota la seva magnitud i ens obliga a fer aquest pas.

Com la majoria de terapeutes el meu primer contacte amb la teràpia va ser com a pacient.
Tot va començar fa vint anys: em despertava enmig de la nit amb la sensació que m’anava a morir en aquell mateix instant, aterrat, amb la sensació que l’aire no arribava als meus pulmons. Tot el meu ésser s’esforçava a respirar, a tornar a prendre aire (cosa que ocorria gairebé immediatament, encara que a mi em semblés una veritable eternitat).
Després de tres o quatre respiracions profundes em convencia que no m’anava a morir en aquell moment, però l’estat de terror continuava durant uns minuts.
Una mica d’aigua, una visita al lavabo i, gradualment, la respiració tornava a la normalitat i la por disminuïa. Alhora la somnolència tornava a aparèixer i m’avisava que eren les tres o les quatre del matí. Tornava al llit i pensava: “ha d’haver estat un mal somni”. I aquí ho deixava tot.

Llegir més