1ª Part : El respecte a la pròpia necessitat.
Un límit és una línia real o imaginària que separa dues coses, una frontera, un topall. Així ho podem definir en el material (una tanca, una frontera, un senyal de perill) i també en el camp emocional i relacional.
El tema de posar límits és més complex del que en inici sembla. “No és tan complicat, només cal dir que no o dir n’hi ha prou”. Doncs no, no és tan fàcil. En el complicat món de les relacions, establir límits ens confronta amb nosaltres mateixos i amb els altres. Si no escoltem la pròpia necessitat de vegades ens passem posant-los, o els posem molt lluny (amb la qual cosa ens aïllem) o són massa rígids, o no els deixem clars i amb això provoquem confusió o directament no els posem o… Si ens relacionem constantment estem posant, treient, canviant i movent límits en nosaltres mateixos i amb qui ens relacionem.
Els primers límits se’ns comencen a posar en la més tendra infància quan se’ns diu “no”. Quan els nostres pares o educadors ens posen un límit i no ens permeten fer alguna cosa (a part de fotre’ns enormement) estan formant la nostra personalitat. Quan al nen se li posa un límit s’estableixen les bases perquè entengui que ell no és omnipotent, que no ho és tot ni el pot tenir o fer tot. En posar un límit al nen, la persona que li ho posa li està dient “jo també existeixo”, és a dir, hi ha més coses a part de tu. En l’educació d’un fill posar límits pot significar en un acte d’amor i cura (que la gran majoria de vegades requereix d’aplom, perseverança i resistència als més que probables laments o lloros del petit), ja que es van assentant les bases perquè el nen pugui sostenir la frustració. Els límits són una guia on el nen se sustenta i, amb ells, se li està ensenyant a “veure a l’altre” i a través d’això desenvolupar l’empatia. Però aquest no serà un post sobre la importància dels límits en la infància, sinó que vol tractar de com ens afecta els adults.
Abans de posar un límit
En primer lloc, posar un límit ens exigeix un treball previ “d’adonar-nos-en”. És complicat que diguem-ne prou, diguem no o això em molesta d’una manera que ens faci bé si no hem tingut en compte les nostres pròpies necessitats; si no sabem què és el que ens perjudica, ens fa mal o ens disgusta o, en el costat contrari; què és el que volem, com ho volem, que ens agrada, què ens fa bé, quines coses ens alegren…
En aquest primer punt ja comencen a aparèixer els problemes. Un gran nombre de persones arriben a l’edat adulta amb molt poca atenció a les seves pròpies necessitats. Són (som, m’incloc en aquest grup) persones que han assumit per un motiu o l’altre que les seves necessitats o emocions no són gaire importants, persones que dubtem del que sentim o fins i tot que podem arribar a pensar que el que sentim o necessitem no és bo. Aquestes maneres de fer són molt més habituals del que en principi podríem pensar. És en la infància, fins als 8 o 10 anys que es fixen aquestes creences. Són el resultat actituds continuades sobre el nen, que deixa una empremta depenent de la intensitat amb què es donin (poden anar des d’actituds paternes subtils a comportaments agressius i degradants).
Posaré uns exemples: És difícil que un nen aprengui a valorar i a percebre les seves necessitats si ha estat educat en l’exigència i en el que “hauria de ser” més que en el que realment el nen “és” o necessita.
També és difícil que el nen confiï en el que sent si hi ha hagut una tendència a exigir-li sempre més i s’ha tendit a remarcar els errors i el mal que fa les coses, si les expectatives dels pares han estat desmesurades, si mai ha rebut un feedback positiu quan ha fet bé les coses, si ha sentit que no se li ha donat suport a una sensació de dubte davant les pròpies capacitats i tendirà en molts casos a buscar la confirmació externa més que a fiar-se del seu propi criteri.
Existeixen també molts nens als quals se’ls ha donat a entendre (o fins i tot en alguns casos, se’ls ha dit obertament i sistemàticament) que són tontos, no saben o són incapaços de fer les coses bé i/o que el que senten no té valor. En aquest cas és força evident que dubtin de les seves pròpies capacitats.
Si estem en algun dels anteriors casos; si pel motiu que sigui desconfiem o no sabem bé el que volem, és important que puguem atrevir-nos a anar descobrint què necessitem i què ens fa mal. A la feina amb teràpia sempre considero que la pròpia persona és el termòmetre del que necessita. És important que la persona prengui certa distància quan estigui en una situació en què hagi de posar un límit (distància física i/o simplement prendre’s alguna cosa de temps per decidir) i pugui valorar si vol o no vol alguna cosa, si li agrada o no i, sobretot que a poc a poc es vagi arriscant a confiar que el que sent o necessita està bé, que el que sent és digne de ser experimentat. La nostra vida té sentit quan la vivim com ens agrada viure-la, no com a d’altres els agradaria que fos.