Quan decidim tenir fills ens sentim molt il·lusionats imaginant la meravella i el mil·lenari que és portar al món un nou ésser. Quan neix ens sentim abocats per la responsabilitat, per la malaptesa, per sentir-nos incapaços de comprendre què passa amb aquest ésser tan encunyat quan l’únic que sap fer és plorar si alguna cosa l’incomoda.
Desitgem que el temps passi i que el nadó comenci aviat a parlar perquè pugui comunicar-nos què és el que li dol i què vol, doncs no sempre sabem interpretar-lo.
El temps continua passant, el nostre petit o petita va creixent i llavors sorgeixen altres dificultats com les pataletes, el control d’esfínters, els despertars nocturns, l’etapa del no, l’acceptació de les normes, les pors, les gelosies, etc., i seguim pensem que quan creixi un poquet més serà més fàcil…
I així seguim esperant que arribi el moment en què deixem d’angoixar-nos amb el nostre fill o filla.
Però l’experiència demostra que seguirem amb les angoixes i incapacitats perquè no fóssim educats ni entrenats per ser mare o pare.
Ens trobem sense eines per a aquesta gran tasca i ens toca improvisar, inventar i aprendre a ser pares. Per exemple, atenem les pors a la foscor posant un llampec de nit a la seva habitació i desitjant que sigui ràpidament eficaç per desquitar-nos de la molèstia de no dormir. Però asseguda descobrim que la llanxa no és màgica i que no és eficaç per treure les pors al nostre fillet/a.
Ens inventem històries que infonen por per obligar-los a superar la seva por (perquè tal vegada, així aprenem nosaltres), però tampoc resulten eficaços i cada nit tenim el nostre fill de 3 anys o ja de 7 anys, dormint al nostre llit. Tal vegada, improvisem sobre la marxa i dormim al seu llit o li oferim un buit a la nostra cada vegada que té por, però amb el temps no deixa de tenir por i es ressent la nostra relació de parella i es comença a esvair la claredat del lloc i rol que ocupa cada membre de la família.
Hem improvisat, inventat i només ens queda aprendre. Aprendre com ajudar-los a superar les seves pors, en lloc d’intentar treure’ls.
Aprendre que nosaltres, els seus pares, som els més indicats per transformar les seves pors en confiança, som els que tenim la màgia (i no el llampec) de donar-los poders de seguretat perquè els activin quan se senten indefensos davant d’un món que encara no coneixen o se senten temorosos que els llastin quan no estem al seu costat.
La mare o pare que acudeix a consulta per ajudar el seu fill o filla davant les seves pors, bloquejos, rabietes, gelosia, inseguretats, problemes de comportament, etc., aprèn durant el procés quines eines educatives posseeix -o en posa en marxa de noves- per educar el seu fill o filla a créixer sentint-se feliçment guiat per uns pares, que a més, gaudeixen d’una paternitat positiva.
Cristina García
Directora de continguts a Edukame
Pedagoga col.1545
Orientadora familiar
Terapeuta Gestalt Infantil