Qui de vosaltres no ha viscut la següent situació? Us presenten algú que us atrau (és un amic/a d’un amic, el nou cap/a de secció, el nou informàtic/a, el cosí/a del teu veí…), immediatament et descobreixes imaginant tota la història que us coneixeu, us beseu, el bé que el vàveu passar a partir d’ara, què succeirà, on llogareu pis junts… I alguns fins i tot tenim fills o compartim compte bancari amb persones que ni tan sols coneixem!, i a quants de vosaltres us ha passat el xassís de la vostra vida quan als dies següents us enteneu que ja té parella, que està casat/a, que no és de la teva mateixa orientació sexual o que no viu en les teves proximitats?
—A quants de vosaltres us ha passat el rebre una bona notícia a la feina (un simple acudit), heu imaginat com us ho concedien, us heu il·lusionat desenvolupant un nou projecte i com el dureu a terme… i finalment tot resulta ser un bulo, et quedes a quadres i de molt mala llet? Vingui un altre xàfec! I així un darrere l’altre…
Em podria passar hores posant exemples. Tots els hem viscut, cadascú amb el seu estil i la seva manera de fer, amb la seva intensitat i freqüència. Alguns som mestres de la fantasia, d’altres no tant… alguns podem estar gran part del dia fantasiejant encara que amb històries nímies i irrellevants, d’altres potser no ho fan tan sovint encara que la situació imaginada i fantasiejada pugui ser més important i portar-li més dolors de cap, d’altres gairebé no fantasieja i d’altres no fantasieja i gairebé que ni s’adonen que no ho fan. Mil i una possibilitats… com a persones n’hi ha.
A partir d’aquí sorgeixen diverses qüestions al respecte quin és el límit en què una fantasia passa de ser sana a generar malestar?, com afecta en la meva vida el fet de fantasiejar? ¿En quin moment deixo de ser realista i començo a divagar pels meus mons interiors?, com me n’adono?, fantasiejar i imaginar és saludable ¿no?, què passa amb les persones que no fantasiejaven res? I amb les que ho fan contínuament?
Sempre m’havia considerat una persona fantasiosa, imaginativa, amb un món interior ric i insondable. Ho vivia com un aspecte molt positiu de la meva personalitat. La veritat és que amb el temps m’he anat adonant que aquest aspecte de mi mateixa és una de les meves grans virtuts i una de les meves majors dificultats. I ara estic en la tasca de conviure-hi.
La consciència i l’actitud d’adonar-me i estar atenta a pillar-me a mi mateixa són els pilars que m’han ajudat a poder discernir entre els moments en què fantasiejar i imaginar m’omplen i em satisfan, d’aquells en què m’envaeixen, no em deixen veure amb claredat, m’enganyen a mi mateixa i em fan patir. En fi, que no em permeten tocar de peus a terra.
Sovint m’he adonat que fantasiejar i imaginar m’ha servit per tapar algun dolor o por profunds. Una tapadora per amagar el meu anhel real de voler estar amb algú, de no sentir-me sola, de no voler veure allò a què em resisteixo de mi mateixa.
Cadascun de nosaltres tenim el nostre propi estil. Allò que ens pot enriquir és adonar-nos de com fantasiejar i imaginar afecta la nostra vida. Si ho viu sanament probablement tindré una sensació de plaer i alhora seré conscient que estic fent l’acte de fantasiejar. D’aquesta manera, s’amplia la capacitat de discernir i responsabilitzar-me de mi mateix. Si l’utilitzo com a mitjà per evitar o ocultar, tindré una sensació interna una mica confusa acompanyada d’algun run-run mental. Alguna cosa en mi em diu i sap que… i en el fons no acabo de sentir-me bé.