Hola a tots. Aquesta setmana comptem amb la presència de Joan Montero, col·laborador d’Aidam, el qual estarà impartint al nostre centre un curs sobre iniciació a l’Eneagrama els dies 8, 9 i 10 de juny.
Volem compartir amb vosaltres un article de Joan publicat al seu blog sobre un recurs de què tots disposem per dificultar-nos la nostra vida: La culpa. Esperem que us agradi
Sovint solem culpabilitzar-nos de pensaments o accions i en realitat no ens plantegem d’on prové aquesta culpa. És bo plantejar-se en alguna ocasió: ¿la culpa és meva?
Segons N. Levy quan un diu “em sento culpable“, en realitat està nomenant una part de la seva realitat psicològica, amb una meitat del que està ocorrent en aquell moment… el culpat. L’altra meitat és la que no se sol percebre, és la veu del culpador que és justament el que fa que un se senti culpable.
“La culpa depèn de la relació dels dos aspectes interns i el rol que exerceixin en la relació: el culpador i el culpat”.
El culpador s’ha emportat una sèrie de normes, mandats, o màximes que incorpora de l’entorn sense cap filtre selectiu que defineixen la seva visió del món i la seva manera de comportar-s’hi, valors i models personals als quals adaptar-se… En aquesta situació el culpador actua maltractant el culpat, els missatges interns són taxatius, no hi ha possibilitat de diàleg. Davant d’aquesta situació el culpat contraataca oposant-se sistemàticament pel que s’estableix una lluita personal; es resisteix passivament o bé accepta les normes i dona “la raó” augmentant així el sentiment de culpa.
Sovint en la infància s’origina aquest sentiment de culpa en què els pares, major o en menor mesura, no ens validen tal com som i el nen se sent indigne als ulls dels seus progenitors per no seguir les normes, mandats o tradicions familiars que se li imposen. La persona pot quedar-se ací i enganxar-se en el que s’anomena la “culpa de ser“. Això té a veure amb la culpa en la mesura que sortir de la família és qüestionar els principis que han regit la nostra vida fins aquell moment. Està constituït per una sèrie de “has de” “de debò que” “haig de ser“, etc., que sovint es manifesten com a distorsions cognitives del tipus:
• Tot o res (“tens la culpa de tot“, “no vals per a res“)
• Generalitzacions excessives, treure una regla d’un fet aïllat
(“el sexe és pecat”)
• Filtre mental, veiem un detall i no el que passa al voltant
• Desqualificar el positiu i magnificar el negatiu
• Treure conclusions precipitades
• Magnificar o minimitzar (“ets un desastre“)
• Anteposar el deure als sentiments
• Racionalitzar perquè no afecti emocionalment
La persona fa girar el seu comportament al voltant d’aquests mandats sense qüestionar-los ni adaptar-los a la seva realitat. Si no més aviat al contrari. Amolla el seu comportament a ells.
Quan la persona actua (pensa, desitja o es comporta) contra els mandats pot aparèixer el remordiment (mossegar-se a si mateix o la tornada contra si). El remordiment és la conseqüència directa de la culpa. És el pesar intern per fer una mala acció, i aquest pesar pot anar des d’un lleuger malestar fins a una depressió. La persona que es torna contra si i es culpabilitza, ho sol fer de dues maneres: o amb la desqualificació, o amb el càstig.
Per poder fer de la culpa una cosa funcional cal rescatar la dualitat interna (rescatar les veus del culpador i la del culpat) i buscar la seva integració. Tan sols s’escolta la veu del culpador. Aquesta veu ho ocupa tot, rescatar la veu del culpat afavoreix la integració de la culpa com una cosa funcional. Així és com Fritz proposa la dualitat culpa-ressentiment, com a forma de recuperar la veu del culpat.
La via de la presa de consciència no disminueix el sentiment de culpa, però sí que frena el remordiment i el desencadenant de la tortura interna. En observar la realitat sense judici la persona pot prendre consciència de qui és en realitat i no qui creu que és. Per això ha de recuperar la veu del “culpat”, els seus sentiments, els motius que el van portar a obrar a si i quina és la seva nova forma de veure les coses. El culpat qüestiona el culpador. Qüestiona el mandat. Sovint això ha de ser com diu Perls amb ressentiment. Doncs el culpat ha acumulat gran quantitat de frustracions i opressió que el porten a expressar-se amb ràbia. I a vomitar l’objecte tragat
El culpador ha d’aprendre a ensenyar tenint en compte l’altre costat, els límits reals els sentiments, en fi integrar l’humà. El culpador ha de deixar de ser un torturador o un jutge implacable per passar a ser un mestre o un professor pacient. Finalment, culpador i culpat són un i d’aquesta relació depèn la salut de la persona.
“El desacord es resol enriquint el mandat anterior més que destruir-lo“.
Adonar-se que un no està tan d’acord amb la norma social que s’ha emportat en la infància, permet que ara com a adult pugui qüestionar-la, enfortint d’aquesta manera al creixement i la responsabilitat personal.
Joan Montero
www.joanmontero.com