Un gran percentatge de les malalties que patim té a veure amb l’estrès. Aquest estrès del qual tant es parla no és més que la forma de respondre a les agressions del nostre sistema nerviós, més exactament del sistema nerviós autònom, encarregat de les funcions no conscients (taxa cardíaca, dilatació pulmonar, digestió, contracció arterial…)
El sistema nerviós autònom es divideix funcionalment en sistema simpàtic i sistema parasimpàtic.
El simpàtic prepara el cos per a activitats que requereixen despesa d’energia. És el que s’activa en situacions d’estrès. Originalment, va unit a les situacions més bàsiques de supervivència: defensa, atac, fugida i, per tant, molt unit a les situacions que produeixen estrès. El sistema parasimpàtic, per contra, redueix l’activació provocada pel simpàtic i està relacionat amb l’acumulació d’energia, la recuperació i la regeneració de l’organisme.
Tots dos són antagònics, és a dir, no poden activar-se alhora.
Si un està activat, l’altre estarà desactivat.
En una altra època, fa uns pocs milers d’anys (pot semblar molt, però recordem que els homínids porten milions d’anys a la terra) l’alternança d’aquests dos sistemes era perfecta per a la supervivència: aparició del perill – activació del sistema simpàtic – atac/fugida – desaparició del perill – descans – activació del parasimpàtic. En l’època actual, en la societat occidental en què estem, els perills no solen provenir d’animals salvatges o de l’atac d’una tribu veïna. Hi ha pocs perills que realment posin en perill la nostra supervivència. Els perills han canviat de forma i ja no atempten contra la nostra supervivència, però l’estrès que generen les situacions és continu i en generen una que visquem en una excitació constant, en un estat d’estrès crònic. L’estrès ara no el provoquen els animals salvatges, estem tan socialitzats que el perill apareix gairebé sempre en les nostres relacions diàries. Relacions amb els altres i amb nosaltres mateixos.
Horaris apretats, discussions laborals, treballs que ens disgusten, poc temps per a les relacions socials i un enorme nombre de situacions més que ens succeeixen en la vida diària fan que estem en un constant estat d’estrès. Un estrès del qual no ens podem desfer amb facilitat perquè els mecanismes per fer que desaparegui ja no són factibles. L’agressió física o sortir corrent no són maneres d’actuar acceptades en la nostra societat. Ni tan sols l’expressió de qualsevol tipus d’agressivitat està ben vist; amb la qual cosa ens reprimim la ràbia i acumulem més i més estrès.
Aquesta situació a la llarga produeix un debilitament del nostre sistema i produeix l’aparició d’un gran nombre de malalties, ja que sotmetem el nostre cos a una enorme tensió i es redueix molt el temps i la capacitat per recuperar-nos.
Per poder fer front a aquestes situacions de desgast continu tenim algunes opcions. La primera, més important i més costosa consisteix en la revisió de la nostra manera de relacionar-nos, ja que, com he comentat abans, tot l’estrès que acumulem es produeix en situacions de relació. Revisar què m’altera, que m’enfada de l’altre, com porto la meva vida personal o familiar, com reacciono la feina, si estic a gust amb el que faig… Mil i una coses que ens portaran a bon segur temps i dedicació.
D’altra banda, també podem ajudar a reduir el nostre nivell d’estrès per poder continuar amb el nostre dia a dia amb més comoditat. Hem de buscar vàlvules que ens permetin soltar alguna cosa de la nostra agressivitat, poder expressar la nostra ràbia. Una cosa tan senzilla com colpejar un coixí (si és possible pensant en la persona amb la qual estem enfadats, ja sigui el cap, el veí, la mare o la parella) ens descarregarà momentàniament d’agressivitat i ens ajudarà a reprendre la relació amb aquesta persona de manera més relaxada, ja que l’excés d’agressivitat no bloquejarà o deformarà el que vulguem expressar.
Qualsevol truc que utilitzem és vàlid: esquerdar al cotxe, colpejar objectes amb un pal, pegar a coixins o un matalàs, patalejar… qualsevol acció que ens permeti expressar la nostra agressivitat en un entorn controlat.
L’agressivitat és part de nosaltres, ella és la que ens permet “anar cap a”, fer coses, seguir vius. Així que no ens n’avergonyim. Intentem que sigui la nostra aliada i no una enemiga.