I ara què… ?

Tota persona que inicia un procés terapèutic el fa portada per un motiu diferent. Generalment, ens ha costat bastant prendre aquesta decisió i l’hem anat posposant dia rere dia, intentant convèncer-nos de diferents formes que “no estic tan malament” o que “no tinc temps” o “si jo hi ha hagut amb els meus amics i no ho necessito…” Fins que la sensació de no poder més, que una cosa que ens impedeix avançar i no sabem com continuar es manifesta en tota la seva magnitud i ens obliga a fer aquest pas.

Com la majoria de terapeutes el meu primer contacte amb la teràpia va ser com a pacient.
Tot va començar fa vint anys: em despertava enmig de la nit amb la sensació que m’anava a morir en aquell mateix instant, aterrat, amb la sensació que l’aire no arribava als meus pulmons. Tot el meu ésser s’esforçava a respirar, a tornar a prendre aire (cosa que ocorria gairebé immediatament, encara que a mi em semblés una veritable eternitat).
Després de tres o quatre respiracions profundes em convencia que no m’anava a morir en aquell moment, però l’estat de terror continuava durant uns minuts.
Una mica d’aigua, una visita al lavabo i, gradualment, la respiració tornava a la normalitat i la por disminuïa. Alhora la somnolència tornava a aparèixer i m’avisava que eren les tres o les quatre del matí. Tornava al llit i pensava: “ha d’haver estat un mal somni”. I aquí ho deixava tot.

Llegir més

Una mica de mi…

Els  psicoterapeutes som,  abans de res, persones amb les nostres alegries, pors, anhels i dificultats. És per això que obrim un espai al blog on ens anirem presentant i mostrant a poc a poc. Volem que ens conegueu, que em conegueu; així que aquí us escric una mica de la meva història:

Sovint ens pensem que estem bé i que som plenament conscients del que escollim i desitgem. En el meu procés  de  creixement personal me n’he adonat que la majoria de vegades poc sabia del que em succeïa i poques vegades me’n responsabilitzava. Un exemple del que explico serien certs moments  en que davant d’una situació que m’incomodava i em feia sentir malament  per mi era més fàcil posar-me a cridar a una persona propera, provocar un conflicte i una discussió basada en retrets, que adonar-me’n del que sentia i responsabilitzar-me de comunicar-ho. Protestar i retreure allò que l’altre feia malament tenia més fonament que parar atenció i sentir les meves emocions, sensacions i pensaments.

Llegir més