Primera part: La parella i el conflicte
Qui no ha escoltat aquesta frase i s’ha posat a tremolar? Jo sí, i l’he escoltat o dit, quan en la meva relació de parella alguna cosa ha estat anant malament durant un temps i un dels dos ha posat de manifest la seva incomoditat o cansament amb una situació.
Unes vegades (la majoria) el tema a tractar seran les qüestions relacionades amb els ajustos normals en tota relació coses tan senzilles com renegociar qui renta la roba o treu el gos a passejar. Altres vegades els temes a tractar seran més importants i poden estar incloses des de l’educació dels fills a la gestió econòmica i, finalment ens trobem davant d’aquelles situacions en què s’ha arribat a un punt tal que la relació ja està seriosament danyada o un dels integrants ja no pot més.
Tots tenim una necessitat de pertinença, d’establir vincles, de sentir-nos part d’alguna cosa que ens aporti seguretat, reconeixement i carinyo. En la majoria de casos, en la nostra societat, la parella és aquest vincle, aquesta relació. La parella, des del meu punt de vista, és el vincle entre dues persones que decideixen tenir un projecte comú en el temps en què hi ha cabuda per a l’amistat, el compromís i el sexe. El contingut i la forma d’aquest vincle és el que ens toca definir a cadascun de nosaltres. És a dir; no hi ha una manera d’entendre la parella, sinó que cada parella decideix com vol que sigui el seu projecte: quant temps volen estar junts, de quina manera i quantes vegades s’han de veure, objectius de la relació, compromisos d’un i altre, límits, motius de ruptura, maneres de relacionar-se amb les famílies de tots dos, si han de tenir descendència… I així podíem estirar la llista fins a gairebé l’infinit.
Generalment, aquest llistat és un “contracte” no explicitat en molts dels seus aspectes. El que ens porta al seu torn que cada membre de la parella tingui una idea de com ha de ser aquesta; idea que en alguns casos no s’ha contrastat amb l’altra persona. Potser, per a algunes persones, especificar tant sigui vist com una cosa “poc romàntica” (el/ella hauria de fer això/saber això si em vol) però en la parella considero que és importantíssim separar els ideals, cosa que ens agradaria amb el que en realitat tenim i la parella ens proporciona. D’aquesta manera evitaríem més d’un malentès i això ens aportarà més tranquil·litat o en el seu cas més claredat sobre els límits i condicions de la relació.
La relació de parella canvia i passa per diferents moments i etapes. No és el mateix la problemàtica que podem trobar en una parella que s’acaba de formar i que està començant a establir les bases de com ha de ser la seva relació que la que trobarem en uns nounats, en una parella que ha tingut fills, en una que no en pot tenir, en una altra que els fills marxen de casa o en una que els seus membres arriben a la jubilació o la que arriba a la vellesa.
En molts els moments de la relació sorgeix el conflicte, contínuament s’ han de donar ajustaments en la parella i cada vegada que s’ ha de fer un ajust pot aparèixer un conflicte.
Un conflicte no és més que una problemàtica que sorgeix en aquest cas de dues opinions o postures diferents i en aparença molt distants.
El conflicte no és més que una expressió de la relació i en si no és cap problema.
El problema és la manera d’enfrontar i resoldre els conflictes: ¿es negocia i s’arriba a acords?, ¿el conflicte provoca enfrontament en la parella i hi ha d’haver un vencedor i un perdedor?, ¿s’arraconen els conflictes i s’espera que es resolguin sols?, ¿culpem l’altre?
En la majoria de casos, quan una parella pren la decisió d’acudir a teràpia de parella no és per un assessorament sobre com gestionar algun problema puntual de la vida quotidiana sinó perquè veu perillar seriosament el futur de la relació.
Aquests són alguns dels conflictes, que mal gestionats solen portar al fet que la parella es desestabilitzi i entri en crisi: dificultats econòmiques, infidelitats, desacords en l’educació dels fills, intromissió en la parella de la família/s, rutina, mentides, gelosia, implicació en les tasques de casa, baralles, la fi d’un projecte en comú, la diferent evolució dels cònjuges al llarg dels anys, emancipació dels fills, expectatives massa altes sobre l’altre, malalties, jubilació…
I així és com arriba la parella a la sessió: amb una sensació que hi ha un problema greu que no són capaços de resoldre. La teràpia intenta que les parelles trobin solucions als seus problemes dins de la seva particular manera de funcionar, de cap manera imposant la visió o els prejudicis del terapeuta. Com he dit abans són ells els que defineixen el seu model de parella.
Fins aquí la primera part d’aquest post. La setmana que ve continuarem amb el treball terapèutic que es realitza en aquests casos.