Des del moment que som llançats i llançades a l’aventura de la vida, camina al costat del nostre costat un company inseparable que, de tan acostumats que estem a la seva presència, fins oblidem que és aquí. Naixem, creixem, evolucionem, ens relacionem i morim al costat d’aquest acompanyant fidel; la por.
I, clar, com tot companyia, és de summa importància com ens relacionem amb ella. Quina relació establim amb aquesta emoció: Ens deixem aconsellar per ella? L’evitem? La ignorem? La portem com una pesada càrrega? L’ocultem als altres? Ens vam avergonyir d’ella? La neguem? Ens paralitza? Ens limita?
La por és una de les quatre emocions bàsiques juntament amb l’alegria, tristesa i la ràbia.. La seva funció principal és la d’avisar-nos de situació que comporta un risc per a la nostra integritat. Que tinguem en compte que podem sofrir danys. Aquesta és la seva funció biològica; la de mostrar-nos el perill i donar-nos la possibilitat d’escapar, atacar o defensar-nos. Per tant, la por té una funció adaptativa, de protecció de l’individu i de l’espècie. Valorem el perill i reaccionem en funció del que és millor per a la nostra supervivència.
Si la cosa només fos aquesta, aquí acabaria el post i a una altra cosa, ja hem definit la por, és una cosa molt útil per a nosaltres i fins a la pròxima entrada del blog. La realitat és una altra. Totes les nostres relacions, tots els nostres actes van irremeiablement units a una emoció (o a diverses alhora), per la qual cosa la por apareix en la majoria de situacions d’interacció amb “l’altre” o en moltíssimes situacions en les quals projectem o pensem el que anem/hem de fer o en les decisions que anem/hem de prendre. La por (o la seva absència) tenyeixen d’alguna manera gairebé totes les accions del nostre fer diari.
La por, com hem vist abans, té una part biològica i, també té una part apresa o modulada. És en la infància quan sentint por en alguna situació i davant la resposta dels pares (o figures paternes) que aprenem a manejar aquesta emoció d’una determinada manera. Un nen o una nena que se sent protegit/a i segur/a no identificarà i gestionarà la por de la mateixa manera que un/al fet que són els seus propis pares la font d’aquesta por (agressions, disputes en la ruptura de parella, utilització del/la petit/a com una peça de canvi en les baralles dels pares…). No s’aprendrà a gestionar l’emoció de la mateixa manera quan és tractada amb normalitat i comprensió a quant se li diu al petit/a “no has de sentir por” o “no és d’homes”. Això són només dos dels centenars d’exemples de com la por és tractada dins del nucli familiar; cada família és un món, cada nen/a aprèn el que està bé o malament, el que pot o no pot fer dins de la seva família, dins del seu aprenentatge.
Tot l’anterior (la biologia i l’aprenentatge de la gestió de l’emoció) fa que quan arribem a adults, el “com” gestionem la por no es diferenciï molt de com el vam aprendre a gestionar de nens. La majoria, amb el pas dels anys, utilitzem les mateixes estratègies que vam aprendre de petits i les continuem aplicant al món “dels adults”. En moltíssims casos (sent generosos) som nens espantats atrapats en cossos d’adults, intentant que no se’ns noti.
I anem pel món amagant-nos de la confrontació per a evitar que ens facin mal, o no deixant de fer coses tement el resultat, o no deixant un moment de silenci, o encavalcant parelles per a no sentir la solitud, o espantant i acoquinant als altres per a demostrar-nos que no tenim por.
No és necessari que aparegui un tigre que ens devori per a sentir por. Moltíssimes situacions ho generen; una panerola caminant por ho sòl generarà desgrat, fàstic i… por (en una petita proporció). Una confrontació amb un superior per a demanar-li un augment de sou o una reducció horària generarà una por al conflicte, o a la possibilitat de perdre el treballo. La por té tota una graduació: des de les sensacions de desgrat o mandra, fins al terror o el pànic més extrem. Entre l’un i l’altre hi ha una línia de quasi infinits matisos. El problema és que com socialment està mal vist tenir por i, només identifiquem com a por situacions extremes. La realitat és que està molt més presento del que ens agradaria.
Tenim por de fallar, a fer-ho malament, a no actuar de manera correcta, a no ser prou bons/as, al fet que ens fereixin emocionalment, al fet que ens deixin, ens critiquin, a no saber prou, al fet que ens comparin i perdem en la comparació, al fet que no ens vegin, por al silenci, a fer mal, al fet que no se’ns entengui, al fet que ens abandonin, a perdre, a no ser prou alguna cosa (masculins, femenins, llestos, durs, divertides, intel·ligents, savis…), por de perdre el control, a ser males persones, al fet que ens rebutgin, por a la solitud, a la mort i, segurament, a desenes de coses més que en aquest moment no se m’ocorren.
Si la gestió d’aquesta por no ens suposa cap dificultat en el nostre dia a dia, no hi ha cap problema. El problema sorgeix quan aquesta por ens col·loca en una situació de dificultat, quan no deixa que siguem nosaltres mateixos/es i ens a tenalla, ens paralitza i bloqueja. És aquí on és important la intervenció terapèutica. I això… ho deixem per al següent post.