Segona Part: La intervenció terapèutica
I així és com arriba la parella a la sessió: amb una sensació que hi ha un problema greu que no són capaços de resoldre. La teràpia intenta que les parelles trobin solucions als seus problemes dins de la seva particular manera de funcionar, de cap manera imposant la visió o els prejudicis del terapeuta. Com he dit abans són ells els que defineixen el seu model de parella.
La intervenció es planteja des de diversos punts. Primer de tot és important dilucidar si tots dos volen continuar sent parella i quina és la motivació que els mou en venir. Acudir a teràpia de parella no és sinònim d’arreglar res. És possible que durant la teràpia ens adonem que no podem o volem continuar amb el model que teníem fins al moment, o d’adonar-nos que el projecte que iniciem amb l’altra persona no té futur, o ja no ens satisfà o no ho volem continuar o… A vegades la millor manera de continuar és acceptar la ruptura i si aquesta es produeix en teràpia es pot donar l’oportunitat de tancar la relació d’una manera harmoniosa i amorosa. Una ruptura no ha de ser presa com un fracàs.
Un dels primers objectius és el de recolzar, fomentar o, en el cas que estigui deteriorada, restablir la comunicació. Que tots dos puguin expressar a l’altre com se senten i què necessiten en la relació i a partir d’aquí buscar acords, negociacions o solucions que siguin satisfactòries per als dos. Restablir la comunicació no és només parlar. Comporta saber escoltar les necessitats de l’altre i poder expressar les pròpies.
Un altre objectiu que crec necessari és el d’explicitar i actualitzar els acords, condicions i rols amb els quals es va iniciar la relació i els que en l’actualitat existeixen, per a poder arribar a una major claredat sobre el que la parella m’aporta, la qual cosa jo aporto i si aquestes condicions ens satisfan, les volem mantenir, canviar o eliminar.
Paral·lelament, es planteja el treball individual de tots dos, ja que la parella, com qualsevol altra relació, és un punt de trobada amb l’extern, amb el “altre”.
A aquesta relació arribem carregats de les nostres expectatives, valors, desitjos i necessitats.
donis; però també arribem amb les nostres pors, exigències i manipulacions. És important també cert treball individual on puguem adonar-nos més clarament de com ens relacionem amb nosaltres mateixos (com ens veiem, quines són les nostres mancances, els nostres punts forts) i com influeix això en l’altre i en la relació. Com, quan i de quina manera donem, demanem, rebem, danyem i en quin moment ens fan mal.
També és habitual la utilització de jocs o exercicis per a fer durant la setmana o setmanes que hi ha entre sessions, sempre el més adaptats a les necessitats de la parella (dinàmiques per a afavorir la comunicació, tècniques d’assertivitat, jocs per a mobilitzar l’agressiu sense danyar a l’altre o jocs eròtics), ja que el canvi sobretot es dona fora de la consulta i requereix d’una certa actitud i constància.
Finalment m’agradaria dir que mes allà de solucionar una crisi, la funció de la teràpia és dotar als integrants de la parella d’eines perquè puguin encarar el futur. Perquè puguin decidir el més lliurement possible si volen estar amb aquesta persona i com volen estar. Tenir eines per a poder afrontar els canvis que la parella presa amb el pas del temps o, en última instància i si això és el que volem, poder decidir que la relació ha arribat a la seva fi.