Vulnerable. (Del lat. vulnerabĭlis).
1. adj. Que pot ser ferit o rebre lesió, físicament o moralment.
I arriba el dia en què en una sessió de teràpia sorgeix el tema de la vulnerabilitat i com ens relacionem amb ella, què ens desperta, quin significat adquireix per a nosaltres.
En molts casos (i gairebé sempre per part del sector masculí) la resposta és una cara d’ensurt o disgust. I immediatament contestem que ens sembla, com a poc, desagradable, que ens assumeixi, que ens disgusta tenir-la, encara que sigui inevitable o, en alguns casos, que no tenim d’això.
Ens sona a debilitat, fragilitat. És un estat que immediatament ens contacta amb la por; sobretot als que posseïm caràcters controladors o orientats a l’acció.
En la nostra societat estem educats en la protecció de la nostra individualitat. El món és agressiu i hostil; així doncs, obrir-nos emocionalment als altres ens enfronta a la possibilitat que ens facin mal i de moure’ns en un espai incòmode on no podem controlar el que ocorrerà.
La possibilitat de reconèixer quines circumstàncies o situacions ens fan vulnerables també ens enfronta a la idea de fracàs en què anem (m’incloc) per la vida de “Juan Palomo”; els de “jo puc amb tot”. En aquest cas, acceptar que som vulnerables ens enfronta a l’altri que “potser” necessitem ajuda dels altres, que no som tan independents com ens creiem, tan forts o invulnerables com ens agradaria ser.
És per això que ens desagrada tant i és per això que el contacte i l’acceptació de la vulnerabilitat requereix certa dosi de coratge i voluntat; ja que atempta sobretot contra la nostra autoimatge, contra el que “hauríem de ser”. Cadascun de nosaltres té una imatge bastant clara del que “hauria de ser”. Hem de ser forts, autònoms, segurs, independents, eficaços, intel·ligents, servicials, amables, bons, capaços, divertits o confiables a tota costa, sempre i en tot moment. La vulnerabilitat també ens connecta amb la possibilitat que no sempre podem ser així, que hi ha moments de cansament, de defalliment, de necessitar que ens cuidin.
En resum; la vulnerabilitat ens enfronta a la por que ens facin mal, al fracàs i a la possibilitat que no som “tan…” com ens crèiem. Però també ens posa en contacte amb la vergonya i la culpa. Ens sentim avergonyits per fer o sentir una cosa que no “hauríem de fer o sentir”: “els homes no ploren”, “què pensaran si veuen que no puc”, “no està bé, sentir tristesa”, “sentir això que estic sentint, no està bé”, “no hauria de necessitar ajuda”…
Així que cal certa dosi de valentia i perseverança per contactar amb aquesta part tan necessària. ¿Necessària per a què? Si fins ara tot l’escrit sembla negatiu i dolorós. Bàsicament, és necessària perquè ens fa adonar-nos del que ens danya i ens posa en contacte amb què és el que necessito, què és el que em fa bé.
El fet de poder canviar una situació que ens està fent mal comporta primer acceptar que ens poden fer mal per després identificar què és el que ens fa mal i des d’aquí poder establir un límit per poder dir que no a una petició, a una situació, a una agressió. Si ens considerem invulnerables, si no contactem amb els nostres propis límits, amb la qual cosa ens fa mal, no calibrem l’impacte que les interaccions amb els altres tenen en nosaltres.
És possible que estem sent danyats i no ens adonem, és possible que ens deixem envair per l’altre i ens sentim molestos per no saber dir que no i no arribem a saber què ens molesta o ens envaeix. . Ens ajuda a identificar què ens danya. Si identifiquem què ens danya, per l’això també sabem que ens fa bé i també ens dona la possibilitat d’establir límits del que no volem o ens danya.
Per tant, la vulnerabilitat va unida a l’autenticitat, a la possibilitat que establim relacions més reals, menys tenyides per la por. Ens fa més propers i accessibles, més humans. Ens dona la possibilitat d’experimentar noves maneres de relacionar-nos, confiant i obrint-nos als altres. Pot ser així fins i tot ens emportem la sorpresa que pot ser que ens acullin i acompanyin. En el pitjor dels casos, ens adonem que som capaços de sostenir-nos en el dolor i la tristesa.
Poder mostrar-se vulnerable pot ser molt alliberador, ja que ens permet soltar les nostres cuirasses i defenses, que tan pesades i esgotadores resulten.
A partir d’aquí, quan veiem el que hi ha, quan veiem el que som i com som, s’obre el camí incert d’acceptar com som. De voler-nos tal com som, de sentir-nos dignes de ser així. D’atrevir-nos a mostrar-nos als altres tal com som; cada vegada amb menys màscares; intentant manipular cada vegada menys. Confiant que serem volguts i acceptats i assumint que podem ser rebutjats o no agradar o no ser volguts… Sense que per això deixem de ser dignes de ser qui som.